Categories
Edat Mitjana Elionor La llegenda a través dels segles

LA LLEGENDA A TRAVÉS DELS SEGLES

La llegenda negra sobre Elionor s’han mantingut al llarg del temps a través de  l’escriptura, la pintura, l’òpera, el teatre i la cinematografia. Tots les llegendes negres que exposaren els seus contemporanis foren sovint compartides, creant una imatge d’ella que s’estén fins el segle XXI.

Uns anys  després de la mort de la duquessa d’Aquitània, alguns homes també la retractaren, com és el cas del monjo benedictí, cronista, artista de manuscrits il·luminats i cartògraf Mateu de París, autor també de notables obres històriques.[1] En la seva obra Historia Anglorum, publicada en 1253, que tractà sobre la història d’Anglaterra, explicà els fets històrics des dels anys 1070 fins el 1253. Específicament, cità la duquessa en el volum 2 de la saga, on assegurà que ella era descendent del dimoni.  L’autor, enumerà les raons del divorci de Leonor amb Lluís, concloent en que la dona  “descendia del diable”. Explicà tanmateix, com l’endimoniada condemnà a la seva nova família amb Enric, explicant-nos que totes les desgràcies i baralles que hi ha hagut en aquesta, s’originen en ella. Per això, els seus fills no van poder viure en pau fins que va ser empresonada.[2]

Mateu de París no fou l’únic en mencionar-la. En el segle XV, un monjo de l’abadia de Barbeau, la presentà com una reina corrompuda en la seva obra sobre Lluís VII. Segons ell, era una autèntica meuca, sempre rodejada d’homes als quals seduïa per emportar-se’ls al llit i manejar-los. Destacà també, el fet que no deixà en pau als sants homes, els quals, redimits pels poders seductors i manipuladors de la reina, es veien forçats a la seva vida de vicis, com segons ell, passà amb Lluís. [3]

Pintura d'una dona parlant amb un cavaller.

“Lluís VII, la va acomiadar com una veritable devoradora d’homes, inconscient i corrompuda, que no deixà en pau als sants homes.“ Marcel PACAUT

[1]Imatge extreta de la pàgina web https://en.wikipedia.org/wiki/Courtly_love

D’altra banda, també fou criticada en l’àmbit de la poesia. Un dels qui la mencionà fou el poeta britànic Alfred Tennyson, qui escriví populars poemes i òperes,[4] i presentà en la seva obra Beckett, publicada en 1884,  el conflicte en vers l’amant de Henry i Elionor.  En la història es mostrà a Rosamund amb característiques de puresa i ignorància en contra d’una molt intel·ligent i enrevessada Elionor. Per últim, les múltiples mencions d’amenaça d’Elionor fan referencia a la creença de que la dona va ser qui va assassinar-la en un arravatament de gelosia. [5]

Pintura de Elionor d'Aquitània essent malevola, tractament malament a l'amant Rosamund.
Figura Nº4: a Elionor, amb una aparença maligna subjectant el verí amb el que vol matar a Rosamund, Evelyn de MORGAN, Queen Eleanor & Fair Rosamund, Morgan Foundation, 1905.

Altrament, les llegendes també es difondrien a través de les il·lustracions, com es en el cas de la pintura d’Evelyn de Morgan. L’autora és coneguda per les seves pintures històriques, sovint sobre mites grecs i romans,[6] i tanmateix, per l’obra Queen Eleanor & Fair Rosamund, publicada en 1905, on mostrà a Elionor assassinant amb toxines a l’amant d’Enric. La llegenda que il·lustrà explicà com Enric va tractar de mantenir a Rosamund fora de perill de ser executada instal·lant-la en una casa anomenada Labyrinthus, que com el seu nom indica, era un laberint. Però, suposadament, Elionor va trobar el seu camí usant un fil vermell i l’enverinà. La reina, s’il·lustrà amb ombrívoles formes malignes: dracs, simis i roses vermell sang als seus peus. En contrast, querubins alats i coloms de la pau acompanyen a Rosamund. D’altra banda, jeuen als seus peus roses blanques, que simbolitzen la puresa i la innocència, representant així, a Elionor amb la maldat i a l’amant amb la puresa i la bondat.

En les biografies dels seus enemics, trobem referències sobre la maldat d’Elionor, com la que va escriure el novel·lista i escriptor històric anglès George Payne. Ell va escriure diverses novel·les dramàtiques,[7] i fou en la seva saga The Life and Times of Louis XIV publicada en 1838 on la jutjà.[8] Concretament, la mencionà en el segon volum d’aquestes on ens explicà com la duquessa, per culpa de la seva gran crueltat, es troba tancada en un castell. Tot això, per voler desitjar-li el pitjor al seu marit, creant una revolució amb l’ajuda dels seus fills en contra d’aquest.[9]

Pintura en mural d'Elionor d'Aquitània.


La seva dolenta i malevola mare, Eleanor d’Aquitània, està encara tancada a la ciutat i el castell de Mirebeau. “
.

George PAYNE

[2]Imatge trobada en la pàgina web https://es.wikipedia.org/wiki/Leonor_de_Aquitania

D’altra banda, els historiadors francesos moderns reafirmen el mite sobre la seva vida trobadoresca, com és el cas de l’escriptora històrica i poeta anglesa Agnes Strickland, que en la seva obra més important, publicada en l’any 1840, Lives of the Queens of England, la mencionà. En el volum 6 d’aquests llibres, l’acusà d’irresponsable e immoral en les seves suposades participacions en les Tribunes d’amor. L’autora, recità les paraules que segons ella, va dir Elionor. Suposadament, declarà que no pot existir un veritable amor entre persones casades, és a dir, es diu que el seu únic pensament en casar els enamorats era només l’expansió de terres i capital, i remarquen l’exemple d’un dels seus nefastos treballs com a tribunal en l’amor: la seva germana Petronilla i el comte Raoul de Vermandois.[10]

Les llegendes van arribar també als escenaris. Per exemple, en l’obra del compositor i escriptor de música anglès John Barnnet, autor d’obres tràgiques i històriques.[11] En la seva obra menys ressonada  Fair Rosamund,  publicada en 1837, mencionà les diverses afirmacions en vers una homicida Elionor. L’òpera tractà sobre la vida de Rosamund Clifford, l’amant del rei Enric II, qui segons la llegenda va ser enverinada per la reina Leonor. Concretament, és en l’acte número 4 on es mostren les suposades tendències assassines de la reina. En aquest fragment, es representà a Rosamund i Henry cantant balades de nostàlgia. Després d’això, el rei se’n va i, seguidament, arriben guardes i amics per a pregar-li a Rosamund que se’n vagi abans que la reina pugui danyar-la. Però finalment arriba Elionor i li ofereix a la noia  dues opcions: mort per daga o mort per verí. La dona li suplica per la seva vida, fins que de sobte apareix el Rei i aconsegueix salvar-la.[12]

La seva imatge també fou influenciada en la cinematografia en el cas de l’obra del dramaturg estatunidenc James Goldman, productor de pel·lícules històriques i dramàtiques.[13]  En la seva pel·lícula guanyadora de tres premis Oscars The Lion in Winter en l’any 1968,[14] on tractà les preocupacions del rei envers la rebel·lió dels seus fills liderada per la reina, mentre es trobaven amb diversos personatges importants com Felip II de França, fill de l’ex marit d’Elionor, Lluís VII. En aquesta trama l’autor tractà a Elionor com l’antagonista, donant-nos una imatge d’una dona summament dolenta amb els seus marits. En conclusió, podem afirmar que a Elionor al llarg del temps se l’ha tractat, a través de l’escriptura, la pintura, l’òpera, el teatre i la cinematografia, com una malèvola i traïdora dona, seguint la imatge que li atorgaren els seus contemporanis fins l’actualitat on la descriviren com una malèvola meuca, i fins i tot, demoníaca.

Trailer de la pel·lícula The Lion In Winter

En conclusió, podem afirmar que a Elionor al llarg del temps se l’ha tractat, a través de l’escriptura, la pintura, l’òpera, el teatre i la cinematografia, com una malèvola i traïdora dona, seguint la imatge que li atorgaren els seus contemporanis fins l’actualitat on la descriviren com una malèvola meuca, i fins i tot, demoníaca


[1] Cito, a tall d’exemple, dues edicions de dos dels seus llibrs: Mateu de PARÍS, Chronica Majora, Trübner, Londres, 1877; i Flores Historiarum, Stationery Office, Londres, 1890.

[2] “ des que és la diablessa, i temem que, si li segueixes qualsevol més llarg, et tindrà matada. A més a més no li ha donat cap nen: El rei ximplement va acordar, i va dur a terme aquest pla; hauria de tenir claustral li, de manera que la seva terra no hauria quedat marcada tota la seva vida, i els desastres del qual no haurien tingut lloc “. Mateu de  PARÍS, Historia Anglorum; And a shorter account in Chronica Majori, ed. H.R, Nova York, 1902, pp. 186.

[3] “ Per als francesos en particular el seu rèptil ara estava feta esquinçalls; i ho temps no es va reparar, ja que a finalss del segle XV un monjo de l’abadia de Barbeau, ho curso d’una simpàtica biografia de Lluís VII, la va acomiadar com una veritable devoradora d’homes, inconscient i corrompuda, que no deixà en pau als sants homes. “ . Marcel PACAUT, Louis VII et son royaume, París,1964, pp. 59.

[4] Adjunto, a tall d’exemple, dues edicions de les seves obres: Alfred TENNYSON, The Works of Alfred Tennyson: The princess and other poems, Strahan, Londres, 1872. ; altrament una recopilació dels seus poemes Poems by Alfred Tennyson, Routladge, Londres, 1864.

[5] Alfred TENNYSON: The Works of Alfred Lord Tennyson: Becket; Tiresias and other poems; Poems omitted from revised editions; Locksley hall sixty years after; The promise of May, Sevpen, London, 1899, pp. 89 – 93.

[6] Adjunto dos links on podreu veure dues de les seves obres més conegudes: The workship of Mammon https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/bc/The_worship_of_Mammon.jpg (10/09/2020) i Helen of Troy https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/75/Helen_of_Troy%2C_De_Morgan.jpg (10/09/2020)

[7]  Comparteixo, a tall d’exemple, tres edicions de les seves obres més rellevants: George PAYNE, The Tenants of the Heart, New York : Harper & Brothers, 1842; Memoirs of Celebrated Women,   London, R. Bentley, 1837; i Morley Ernstein, General Books, Londres, 2012.

[8] George PAYNE, The Life and Times of Louis XIV, London, R. Bentley, 1838, pp. 79 – 81.

[9]La seva dolenta i malevola mare, Eleanor d’Aquitània, està encara tancada a la ciutat i el castell de Mirebeau. “. George PAYNE, Philip Augustus; or, The Brothers in Arms , Waverley Novels, London, 1837, pp. 204.

[10]Les decisions de. la jove duquessa-reina en les seves Tribunes d’amor trobador s’ha trobat amb la reprovació dels historiadors francesos moderns, a causa de la seva immoralitat; l’acusen de declarar la sorprenent opinió que no pot existir un veritable amor entre persones casades; i és cert, que l’alè que li va donar a la seva germana Petronilla i al comte Raoul de Vermandois, va oferir massa aviat una il·lustració pràctica d’aquests principis malvats. “. Agnes STRICKLAND, Lives of the Queens of England, Blanchard and Lea, Filadelfia, 1852, pp. 243.

[11] Cito, per als curiosos sobre els relats de l’autor esmentat, dues edicions de dues de les seves òperes:  John BARNNET,  Farinelli, Musical Times, London, 1839; també The Mountain Sylph, Salaman, London, 1834.

[12] Podeu trobar l’obra sencera en anglés en el següent link: https://play.google.com/books/reader?id=fb5DAAAAcAAJ&printsec=frontcover&output=reader&hl=en&pg=GBS.PP2 (02/09/2020)

[13] Per a qui esitgui interessat en els films del director, adjunto links que dirigeixen als seus treballs: en el següent enllaç trobareu el ballet sencer d’Anna Karenina: https://www.videomusicalis.com/es/component/melomania/video/17834-anna-karenina-ballet-en-tres-actos?Itemid=125&filter_categoria=14 (10/09/2020);  i adjunto el link que us conduirà al Trailer de la pel·líicula  https://mojtv.hr/film/19079/oliver-twist.aspx (10/09/2020)

[14] Adjunto el link del Trailer de la pel·licula The Lion In The Winter, https://www.youtube.com/watch?v=5cVwBjwRGgg (10/09/2020)

References

1 Imatge extreta de la pàgina web https://en.wikipedia.org/wiki/Courtly_love
2 Imatge trobada en la pàgina web https://es.wikipedia.org/wiki/Leonor_de_Aquitania

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *