Categories
Edat Mitjana Elionor La llegenda a través dels segles

LA LLEGENDA A TRAVÉS DELS SEGLES

La llegenda negra sobre Elionor s’han mantingut al llarg del temps a través de  l’escriptura, la pintura, l’òpera, el teatre i la cinematografia. Tots les llegendes negres que exposaren els seus contemporanis foren sovint compartides, creant una imatge d’ella que s’estén fins el segle XXI.

Uns anys  després de la mort de la duquessa d’Aquitània, alguns homes també la retractaren, com és el cas del monjo benedictí, cronista, artista de manuscrits il·luminats i cartògraf Mateu de París, autor també de notables obres històriques.[1] En la seva obra Historia Anglorum, publicada en 1253, que tractà sobre la història d’Anglaterra, explicà els fets històrics des dels anys 1070 fins el 1253. Específicament, cità la duquessa en el volum 2 de la saga, on assegurà que ella era descendent del dimoni.  L’autor, enumerà les raons del divorci de Leonor amb Lluís, concloent en que la dona  “descendia del diable”. Explicà tanmateix, com l’endimoniada condemnà a la seva nova família amb Enric, explicant-nos que totes les desgràcies i baralles que hi ha hagut en aquesta, s’originen en ella. Per això, els seus fills no van poder viure en pau fins que va ser empresonada.[2]

Mateu de París no fou l’únic en mencionar-la. En el segle XV, un monjo de l’abadia de Barbeau, la presentà com una reina corrompuda en la seva obra sobre Lluís VII. Segons ell, era una autèntica meuca, sempre rodejada d’homes als quals seduïa per emportar-se’ls al llit i manejar-los. Destacà també, el fet que no deixà en pau als sants homes, els quals, redimits pels poders seductors i manipuladors de la reina, es veien forçats a la seva vida de vicis, com segons ell, passà amb Lluís. [3]

Pintura d'una dona parlant amb un cavaller.

“Lluís VII, la va acomiadar com una veritable devoradora d’homes, inconscient i corrompuda, que no deixà en pau als sants homes.“ Marcel PACAUT

[1]Imatge extreta de la pàgina web https://en.wikipedia.org/wiki/Courtly_love

D’altra banda, també fou criticada en l’àmbit de la poesia. Un dels qui la mencionà fou el poeta britànic Alfred Tennyson, qui escriví populars poemes i òperes,[4] i presentà en la seva obra Beckett, publicada en 1884,  el conflicte en vers l’amant de Henry i Elionor.  En la història es mostrà a Rosamund amb característiques de puresa i ignorància en contra d’una molt intel·ligent i enrevessada Elionor. Per últim, les múltiples mencions d’amenaça d’Elionor fan referencia a la creença de que la dona va ser qui va assassinar-la en un arravatament de gelosia. [5]

Pintura de Elionor d'Aquitània essent malevola, tractament malament a l'amant Rosamund.
Figura Nº4: a Elionor, amb una aparença maligna subjectant el verí amb el que vol matar a Rosamund, Evelyn de MORGAN, Queen Eleanor & Fair Rosamund, Morgan Foundation, 1905.

Altrament, les llegendes també es difondrien a través de les il·lustracions, com es en el cas de la pintura d’Evelyn de Morgan. L’autora és coneguda per les seves pintures històriques, sovint sobre mites grecs i romans,[6] i tanmateix, per l’obra Queen Eleanor & Fair Rosamund, publicada en 1905, on mostrà a Elionor assassinant amb toxines a l’amant d’Enric. La llegenda que il·lustrà explicà com Enric va tractar de mantenir a Rosamund fora de perill de ser executada instal·lant-la en una casa anomenada Labyrinthus, que com el seu nom indica, era un laberint. Però, suposadament, Elionor va trobar el seu camí usant un fil vermell i l’enverinà. La reina, s’il·lustrà amb ombrívoles formes malignes: dracs, simis i roses vermell sang als seus peus. En contrast, querubins alats i coloms de la pau acompanyen a Rosamund. D’altra banda, jeuen als seus peus roses blanques, que simbolitzen la puresa i la innocència, representant així, a Elionor amb la maldat i a l’amant amb la puresa i la bondat.

En les biografies dels seus enemics, trobem referències sobre la maldat d’Elionor, com la que va escriure el novel·lista i escriptor històric anglès George Payne. Ell va escriure diverses novel·les dramàtiques,[7] i fou en la seva saga The Life and Times of Louis XIV publicada en 1838 on la jutjà.[8] Concretament, la mencionà en el segon volum d’aquestes on ens explicà com la duquessa, per culpa de la seva gran crueltat, es troba tancada en un castell. Tot això, per voler desitjar-li el pitjor al seu marit, creant una revolució amb l’ajuda dels seus fills en contra d’aquest.[9]

Pintura en mural d'Elionor d'Aquitània.


La seva dolenta i malevola mare, Eleanor d’Aquitània, està encara tancada a la ciutat i el castell de Mirebeau. “
.

George PAYNE

[2]Imatge trobada en la pàgina web https://es.wikipedia.org/wiki/Leonor_de_Aquitania

D’altra banda, els historiadors francesos moderns reafirmen el mite sobre la seva vida trobadoresca, com és el cas de l’escriptora històrica i poeta anglesa Agnes Strickland, que en la seva obra més important, publicada en l’any 1840, Lives of the Queens of England, la mencionà. En el volum 6 d’aquests llibres, l’acusà d’irresponsable e immoral en les seves suposades participacions en les Tribunes d’amor. L’autora, recità les paraules que segons ella, va dir Elionor. Suposadament, declarà que no pot existir un veritable amor entre persones casades, és a dir, es diu que el seu únic pensament en casar els enamorats era només l’expansió de terres i capital, i remarquen l’exemple d’un dels seus nefastos treballs com a tribunal en l’amor: la seva germana Petronilla i el comte Raoul de Vermandois.[10]

Les llegendes van arribar també als escenaris. Per exemple, en l’obra del compositor i escriptor de música anglès John Barnnet, autor d’obres tràgiques i històriques.[11] En la seva obra menys ressonada  Fair Rosamund,  publicada en 1837, mencionà les diverses afirmacions en vers una homicida Elionor. L’òpera tractà sobre la vida de Rosamund Clifford, l’amant del rei Enric II, qui segons la llegenda va ser enverinada per la reina Leonor. Concretament, és en l’acte número 4 on es mostren les suposades tendències assassines de la reina. En aquest fragment, es representà a Rosamund i Henry cantant balades de nostàlgia. Després d’això, el rei se’n va i, seguidament, arriben guardes i amics per a pregar-li a Rosamund que se’n vagi abans que la reina pugui danyar-la. Però finalment arriba Elionor i li ofereix a la noia  dues opcions: mort per daga o mort per verí. La dona li suplica per la seva vida, fins que de sobte apareix el Rei i aconsegueix salvar-la.[12]

La seva imatge també fou influenciada en la cinematografia en el cas de l’obra del dramaturg estatunidenc James Goldman, productor de pel·lícules històriques i dramàtiques.[13]  En la seva pel·lícula guanyadora de tres premis Oscars The Lion in Winter en l’any 1968,[14] on tractà les preocupacions del rei envers la rebel·lió dels seus fills liderada per la reina, mentre es trobaven amb diversos personatges importants com Felip II de França, fill de l’ex marit d’Elionor, Lluís VII. En aquesta trama l’autor tractà a Elionor com l’antagonista, donant-nos una imatge d’una dona summament dolenta amb els seus marits. En conclusió, podem afirmar que a Elionor al llarg del temps se l’ha tractat, a través de l’escriptura, la pintura, l’òpera, el teatre i la cinematografia, com una malèvola i traïdora dona, seguint la imatge que li atorgaren els seus contemporanis fins l’actualitat on la descriviren com una malèvola meuca, i fins i tot, demoníaca.

Trailer de la pel·lícula The Lion In Winter

En conclusió, podem afirmar que a Elionor al llarg del temps se l’ha tractat, a través de l’escriptura, la pintura, l’òpera, el teatre i la cinematografia, com una malèvola i traïdora dona, seguint la imatge que li atorgaren els seus contemporanis fins l’actualitat on la descriviren com una malèvola meuca, i fins i tot, demoníaca


[1] Cito, a tall d’exemple, dues edicions de dos dels seus llibrs: Mateu de PARÍS, Chronica Majora, Trübner, Londres, 1877; i Flores Historiarum, Stationery Office, Londres, 1890.

[2] “ des que és la diablessa, i temem que, si li segueixes qualsevol més llarg, et tindrà matada. A més a més no li ha donat cap nen: El rei ximplement va acordar, i va dur a terme aquest pla; hauria de tenir claustral li, de manera que la seva terra no hauria quedat marcada tota la seva vida, i els desastres del qual no haurien tingut lloc “. Mateu de  PARÍS, Historia Anglorum; And a shorter account in Chronica Majori, ed. H.R, Nova York, 1902, pp. 186.

[3] “ Per als francesos en particular el seu rèptil ara estava feta esquinçalls; i ho temps no es va reparar, ja que a finalss del segle XV un monjo de l’abadia de Barbeau, ho curso d’una simpàtica biografia de Lluís VII, la va acomiadar com una veritable devoradora d’homes, inconscient i corrompuda, que no deixà en pau als sants homes. “ . Marcel PACAUT, Louis VII et son royaume, París,1964, pp. 59.

[4] Adjunto, a tall d’exemple, dues edicions de les seves obres: Alfred TENNYSON, The Works of Alfred Tennyson: The princess and other poems, Strahan, Londres, 1872. ; altrament una recopilació dels seus poemes Poems by Alfred Tennyson, Routladge, Londres, 1864.

[5] Alfred TENNYSON: The Works of Alfred Lord Tennyson: Becket; Tiresias and other poems; Poems omitted from revised editions; Locksley hall sixty years after; The promise of May, Sevpen, London, 1899, pp. 89 – 93.

[6] Adjunto dos links on podreu veure dues de les seves obres més conegudes: The workship of Mammon https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/bc/The_worship_of_Mammon.jpg (10/09/2020) i Helen of Troy https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/75/Helen_of_Troy%2C_De_Morgan.jpg (10/09/2020)

[7]  Comparteixo, a tall d’exemple, tres edicions de les seves obres més rellevants: George PAYNE, The Tenants of the Heart, New York : Harper & Brothers, 1842; Memoirs of Celebrated Women,   London, R. Bentley, 1837; i Morley Ernstein, General Books, Londres, 2012.

[8] George PAYNE, The Life and Times of Louis XIV, London, R. Bentley, 1838, pp. 79 – 81.

[9]La seva dolenta i malevola mare, Eleanor d’Aquitània, està encara tancada a la ciutat i el castell de Mirebeau. “. George PAYNE, Philip Augustus; or, The Brothers in Arms , Waverley Novels, London, 1837, pp. 204.

[10]Les decisions de. la jove duquessa-reina en les seves Tribunes d’amor trobador s’ha trobat amb la reprovació dels historiadors francesos moderns, a causa de la seva immoralitat; l’acusen de declarar la sorprenent opinió que no pot existir un veritable amor entre persones casades; i és cert, que l’alè que li va donar a la seva germana Petronilla i al comte Raoul de Vermandois, va oferir massa aviat una il·lustració pràctica d’aquests principis malvats. “. Agnes STRICKLAND, Lives of the Queens of England, Blanchard and Lea, Filadelfia, 1852, pp. 243.

[11] Cito, per als curiosos sobre els relats de l’autor esmentat, dues edicions de dues de les seves òperes:  John BARNNET,  Farinelli, Musical Times, London, 1839; també The Mountain Sylph, Salaman, London, 1834.

[12] Podeu trobar l’obra sencera en anglés en el següent link: https://play.google.com/books/reader?id=fb5DAAAAcAAJ&printsec=frontcover&output=reader&hl=en&pg=GBS.PP2 (02/09/2020)

[13] Per a qui esitgui interessat en els films del director, adjunto links que dirigeixen als seus treballs: en el següent enllaç trobareu el ballet sencer d’Anna Karenina: https://www.videomusicalis.com/es/component/melomania/video/17834-anna-karenina-ballet-en-tres-actos?Itemid=125&filter_categoria=14 (10/09/2020);  i adjunto el link que us conduirà al Trailer de la pel·líicula  https://mojtv.hr/film/19079/oliver-twist.aspx (10/09/2020)

[14] Adjunto el link del Trailer de la pel·licula The Lion In The Winter, https://www.youtube.com/watch?v=5cVwBjwRGgg (10/09/2020)

References

1 Imatge extreta de la pàgina web https://en.wikipedia.org/wiki/Courtly_love
2 Imatge trobada en la pàgina web https://es.wikipedia.org/wiki/Leonor_de_Aquitania
Categories
Arrel de la llegenda Edat Mitjana Elionor

ARREL DE LA LLEGENDA

La llegenda negra de Elionor d’Aquitània va començar pels rumors d’una relació incestuosa entre ella i el seu oncle Raimundo d’Antioquia, formant així les afirmacions que li van forjar la fama de llibertina. El seu marit, Lluís VII, en assabentar-se d’aquest rumor viatjà a Antioquia per a recollir a la seva esposa, però ella ja no volia seguir les seves ordres i li demanà el divorci, la qual cosa, generà un odi profund en Lluís i, en general, en els francesos.[1] Tanmateix, en casar-se gaire bé immediatament de la separació, amb Enric II, provocà encara més odi envers la duquessa d’Aquitània.

Felip II de França va ser un dels que ajudà a promulgar la suposada maldat i el desvergonyiment de la dona. Durant el seu mandat, es van crear una bona quantitat de cròniques, escrites per Aubry des Trois Fontaines,  on es  retractà a Elionor com una senyora lasciva, que en comportar-se com una ramera, provocà una guerra entre Lluís i Enric. Finalment, defensà al seu pare, afirmant que realment va ser ell qui l’abandonà en comportar-se com una prostituta i no com una reina.[2]

Pintura medieval que il·lustra el divorci de Luis VII i Elionor d'Aquitania.

Va ser a causa de la seva  lascivia que Louis va abandonar a la seva esposa, que no es va comportar com una reina sinó més aviat com una puta . “

FELIP II

[1]Imatge extreta del post https://en.wikipedia.org/wiki/Eleanor_of_Aquitaine

Però no només s’originà la llegenda a través dels autors francesos, tanmateix el clergue i escriptor Gal·lès Giraldus Cambrensis, la mencionà. L’autor, escriví importants obres sobre Irlanda i Gal·les,[3] i anomenà a Elionor en la seva obra Retractationes,[4] concretament  en el capítol 6, on la jutjà per crear un pla per a casar-se amb Enric II d’Anglaterra.  Giraldus, explicà com la dona va idear una anul·lació injusta del seu matrimoni amb el patriarca francès. Tot això, per a casar-se immediatament amb Enric.[5] També, la insinuà com una ramera, exposant la idea de que, encara que ella tingués reputació d’haver estat amb més d’un home al llit, Enric la va acceptar com esposa.[6]

L’autor, tanmateix sepultà totes les desgràcies del regne anglès en els “pecats” luxuriosos de la reina i el rei Enric. Explicà com el rei va sepultar a la desgràcia de les seves possessions en atrevir-se a estar amb l’adulterada reina de França. A més, el jutjà per haver portat a la duquessa lluny del seu marit per a casar-se finalment amb ella. Es preguntà doncs, com podria sortir una raça afortunada de tal maldat? Sepultant, un cop més, a la reina com a perversa, assegurant que Déu no ajudaria a una família tan podrida com la seva.[7]

Finalment, explicà com una la infidelitat per part d’Enric separà al matrimoni, fent que Elionor enfrontés a els seus fills contra el seu pare. Tot això, fou jutjat pel mossèn, dient que una família tan esbrellada i dividida com la que tenien ambdós, i tenint en compte les seves corruptes arrels on tots havien vingut del diable,[8] era normal que tota la família estigués dirigida a l’infern, per culpa dels pecadors originals: la divorciada i llibertaria Elionor i Enric. 

I no només la jutjaren per les seves relacions com ho va fer el mossèn, també són diversos els rumors sobre la mort de Rosamond, amant d’Enric, a mans de Elionor. Molts autors de l’època l’acusen d’haver-la matat en un atac de gelosia. Qui, per exemple, la tractà d’assassina, fou el poeta, trobador i historiador Chrétien de Troyes. Ell, fou l’escriptor d’importants poemes i romanços per a la literatura francesos.[9] Però fou en la obra de Cróniques de Londres, publicada en el segle XIV, on mencionà a Elionor. En concret, fou en el volum 12, del llibre on la jutjà. L’autor, explicà que la mort de l’amant fou tremendament dolorosa per al rei Enric i, encara més, al assabentar-se de com s’acabà. Segons l’autor, la seva cruel dona, sense cap empatia per la jove, l’assassinà premeditadament amb verí, fent que el rei Enric no la parlés en molt de temps: no podia perdonar-li que hagués matat a la seva amant preferida.[10]

Il·lustració d'Elionor d'Aquitania.

En revelar tota la veritat, el rei Enric es va desmaiar pel dolor i va romandre en el sòl durant molt de temps en trànsit abans que algú pogués treure-li una paraula. “

Chrétien de TROYES

[2]Imatge extreta de l’article https://www.keralapool.com/photos/who-was-eleanor-of-aquitaine.html

Altrament, també els autors contemporanis a ella, mencionaren la participació de Leonor en el moviment de l’amor cortesà, participant com a jutge en els Tribunals de l’Amor. El primer registre que tenim d’aquest llegenda prové de l’autor francès Andreas Capellanus conegut per escriure els Tractat sobre l’amor.[11]En aquest últim,en concret en el tercer llibre, parlà sobre casos dels Tribunals de l’Amor suposadament reals, presidits per Elionor i les seves consorts. Segons l’autor, la duquessa seguia la tradició trobadoresca on ajuntava a joves per casar-los. Però, Capellanus resaltà com sovint cometia errors: il·lustrà el cas en que ajuntà a dos joves, que sense saber-ho, estaven relacionats en sang, mantenint una relació incestuosa. A més, un cop el jove s’assabentà intenta separar-se, però la dona no volia. Aquest últim fet va ser condemnat per Elionor, qui segons l’autor, va proclamar el fet de seguir amant al seu promès com un delicte immoral, mostrant un cop més la llegenda d’una dona insensible i cruel.[12]


[1] Lluís VII de França va estar casat i divorciat amb Elionor. Va ser el mateix  qui va acabar el seu matrimoni amb Elionor. La raó oficial del divorci va ser la consanguinitat: estaven connectats per sang en menys dels “set graus” permesos, estaven relacionats dins de quatre graus del seu costat i cinc d’ella. És a dir, podia comptar quatre generacions fins al seu ancestre comú, mentre que ella comptava cinc. No obstant això, la relació de sang entre ells era més una excusa per al divorci, ja que la relació havia estat ben coneguda durant anys i fins i tot havia estat excusada pel Papa. Si voleu saber més, consulteu el treball d’Elizabeth STRICKLAND, Lives of the Queens of England from the Norman Conquest, Cambridge University Press, Cambridge,  pp. 251. També, per obtenir més informació sobre això, podeu llegir el capítol 10 del llibre de John PARSONS , Eleanor of Aquitaine: Lord and Lady, palgrave, Nova York, 2003, pp. 225-23.

[2] “  L’esposa abandonada de Louis, rei dels francesos, va ser portada per Henry, comte d’Anjou i duc dels normands, a partir de llavors rei d’Anglaterra. Això va provocar una guerra entre ells. Va ser a causa de la seva  lascivia que Louis va abandonar a la seva esposa, que no es va comportar com una reina sinó més aviat com una puta . “.  Georges GDUBY, Dames du XII siècle, Paris, Gallimard, 1995, pp. 18.

[3] Adjunto, per a qui estigui interessat, dues edicions de dues obres de l’autor: Gal·les GIRALDUS, Giraldi Cambrensis Opera: Topographia hibernica, Banbury, Londres, 1867; i podeu llegir el llibre Itinerarium Cambriae en en seguent enllaç: ttps://www.vanhamel.nl/codecs/Itinerarium_Cambriae_(Gerald_of_Wales) (07/09/2020)

[4] Gal·les GIRALDUS, Retractationes, Chronicles, Londres, 1861.

[5] “ Enric II d’anglaterra es casà amb Elionor després que ella se separes de Lluís VII. El casament, uní així els seus dominis a França amb els quals ja posseïa l’hereu al tron anglès. D’aquesta manera, es va formar l’anomenat Imperi angeví, en el qual els reis d’Anglaterra, controlaven un territori vuit vegades superior al dominat per Lluís VII. “. Si us plau, podeu llegir per més informació llegiu el treball de Matthew LEWIS, Henry II and Eleanor of Aquitaine: Founding an Empire, Amberley Publishing,  Londres, 2020, pp. 68.

[6] “ Per a ell, Henry, fill de Matilda, va tenir èxit, i sobre ell Eleanor, reina dels francesos, va tirar una mirada imprudent, va idear una anul·lació injusta i es va casar amb ell, encara que tenia una reputació secreta d’haver compartit el sofà de Louis amb el seu pare. Geoffrey Per això, es presumeix, la seva descendència, contaminada en la font, va arribar a la seva fi. “.  Fiona WHELAN, The Making of Manners and Morals in Twelfth-Century England: The Book of the Civilised Man, Routledge, Nova York,  2017, pp. 195.

[7] “  Com per a coronar totes aquestes enormitats, que ja eren massa enormes, el rei Enric, com declarava un informe comú, es va atrevir amb una relació adúltera per a contaminar a l’anomenada reina de França, i així se la va portar lluny del seu propi marit, i va acabar en realitat es va casar amb ella. Com, llavors, pregunto, de tal unió podria néixer una raça afortunada? Passatge extret de Medieval Sourcebook Gerald of Wales: The Death of Henry II and Comment on the Angevin Family, from De Instructione Principis (On the Instruction of a Prince), http://web.csulb.edu/~ssayeghc/medieval/henryandangevins.htm (24/05/2020), Capítol XXVII.—DE L’ORIGEN DE REI HENRY AIXÍ COM DE REINA ELEANOR.

[8] “ L’existència d’una amant d’Enric II va provocar l’enfrontament entre Leonor i Enric. Això, comporta que  Leonor promogués la rebel·lió de tres fills del rei contra el seu pare. Després de reprimir la rebel·lió, el rei va empresonar a Leonor, primer en Chinon i després a Salisbury, on va romandre baix arrest fins a la mort del seu espòs. A més, el rei Ricard sovint estava acostumat a referir-se a aquest esdeveniment; dient que no era d’estranyar, si venint d’una raça així, els fills no haurien de deixar d’assetjar als seus pares i germans per a barallar entre ells; perquè sabia que tots havien vingut del diable, i al diable anirien. Quan, per tant, l’arrel era tan corrupta en tots els sentits, com era possible que les branques de tal població poguessin ser pròsperes o virtuoses? “ Per conèixer més informació, podeu llegir el llibre de  Michael Staunton, The Historians of Angevin England, Oxford University Press, Londres, 2017, pp. 227.

[9] Comparteixo, a tall d’exemple, dues edicions dels seus poèmes, Chrétien de TROYES, Lancelot, el Caballero de la carreta, THe University of Georgia Press, Georgia, 1990; Yvain, el Caballero del León, Yale University Press, Garamond, 1987 i el romanç de la Historia de perceval o el cuento del Grial, Oveja Negra, Madrid, 1983.

[10] “ L’ordre del rei va ser obeïda immediatament, i se li va mostrar el cadàver de Rosamond, que havia estat condemnadament assassinat. En revelar tota la veritat, el rei Enric es va desmaiar pel dolor i va romandre en el sòl durant molt de temps en trànsit abans que algú pogués treure-li una paraula. “. Fragment extret del treball de Chrétien de TROYES, Croniquts de London, Aung Ict, Londres, 1841, pp. 3-5.

[11] Adjunto, a tall d’exemple, l’edició del seu llibre més conegut: Andreas CAPELLANUS, On Love, ed. and trans. P. G. Walsh. London: Duckworth, 1982.

[12]  “ Aquesta altra història d’amor va ser sotmesa a la decisió de la mateixa reina. Un cert home que en la ignorància es va unir en l’amor amb una dona que estava relacionada amb ell, va intentar abandonar-la quan va descobrir la seva culpa. Però la dona va ser perseguida per la cadena de l’amor i va tractar de mantenir-lo en l’observança de l’amor, dient que el crim estava completament excusat pel fet que quan van començar a gaudir de l’amor, era sense pecat. En aquest assumpte, la Reina va respondre el següent: ‘Una dona que, sota l’excusa d’un error de qualsevol tipus, cerca preservar un amor incestuós, clarament va en contra del que és correcte i incorrecte. Sempre estem obligats a oposar-nos a qualsevol d’aquestes accions incestuoses i condemnables que sabem que fins i tot les lleis humanes castiguen amb penes molt fortes. “. Andreas CAPELLANUS, The Art of Courtly Love, Columbia University Press, Nova York, 1990, pp. 168.