Categories
Arrel de la llegenda Catalina Edat Moderna

ARREL DE LA LLEGENDA

L’origen dels textos pejoratius cap a aquesta dona neixen en les enraonies dels seus enemics. En aquest cas, foren Frederick el Gran i l’emperador Pablo I  els principals encarregats de crear una llegenda negra que categoritzà de nimfòmana, zoofílica, hipòcrita i  usurpadora a Catalina ll de Rússia.[1] Però, a més de polítics, la llegenda també fou difosa per poetes, dramaturgs e historiadors.

Les acusacions començaren oralment a mans del rei de Prússia Frederick, també conegut com Frederick el Gran. Ell, descriví un pensament similar a l’opinió popular de l’època sobre la capacitat del sexe femení envers la política, afirmà que les dones, com a femelles que són, en ser reines, no es guien per la raó i la política guiada, sinó pels plaers més instintius,[2] segons ell, es guiaven “pel cony”,[3] retratant així. a una reina que prioritzava el sexe davant el poder, els amants abans que el poble i els pensament luxuriosos davant la política ferma.

Pintura de Catalina la Gran.

“ Una dona sempre és una dona i, en el govern femení, el cony té més influència que una política ferma guiada per una raó lògica. “

Simon SEBAG

[1]Imatge extreta de la pàgina web … Continue reading

D’altra banda els intel·lectuals també la mencionaren. Un d’ells fou el poeta i novel·lista rus Alexander Pushkin, autor de coneguts poemes russos com Ruslan i Liudmila o La font de Bakhtxissarai.[4]Però fou en un dels seus poemes sense títol on mencionà a la Tsarina. En aquest, tractà a Catalina d’hipòcrita, criticant que es feia passar per una monarca il·luminada que realment, segons el dramaturg, en feia poc per a millorar el sofriment dels pobres, eludint que només es va centrar el seu regnat en millorar la vida de la classe alta, deixant enrere l’esperit il·lustrador pel qual suposadament es guiava.[5] 

En addició a l’anterior, el mateix home també criticà oralment el fet que la tradició dels russos de ser orgullosos i nobles mai va ser sufocada per la reina, creant així un esperit d’esclavitud entre les classes altes. Això, també provocà que estiguessin acostumats a emetre judicis i  fer-ne ús de l’abús de poder davant els més necessitats.[6]

Pintura de Catalina la Gran.

“ Amb això ens va deixar també l’esperit d’esclavitud, en qualsevol cas, entre les classes altes. Ens acostumem a emetre judicis. “.

Alexander PUSHKIN

[2]Imatge extreta de la pàgina Web https://simple.wikipedia.org/wiki/Catherine_II_of_Russia

Altres llegendes foren creades per un conflicte amb un dels seus amants. Es creà en la seva època un rumor que l’il·lustrava com una dona venjativa i gens compassiva, en maltractar indirectament a un dels seus amants per acostar-se amb una altra dona. [7]Qui recollí per primer cop l’anècdota fou el conseller d’estat germànic-rus i erudit en el servei rus Jacob von Staehlin. Aquest, escriví el llibre Leyendas curiosas y memorables sobre el emperador Pedro el Grande, que describen la verdadera calidad de este sabio emperador y padre de la patria, on mencionà a la reina. Aquest llibre doncs, tractà sobre la vida de l’espòs de Catalina, per això no és d’estranyar que la mencioni amb característiques negatives. L’autor explicà el mite que suggeria que l’emperadriu va enviar policies secrets disfressats de dona per assotar el seu amant. Aquesta creença crea una imatge de dona maligna refugiant-se en la necessitat de que si algú li creava problemes ella els castigava fortament.[8]

Però no només els seus enemics com Pushkin o Staehlin la mencionaren, tanmateix els seus aliats i amants la criticaren, com fou el cas del poeta anglès Lord Byron. Ell escriví sonats poemes com des de El paraíso perdido de John Milton  o Las peregrinaciones de Childe Harold  i fou en la seva obra més important,[9] Don Juan, publicada en l’any 1822, on mencionà a l’emperadriu. Aquesta obra tractà de la història de Don Juan, un home faldiller. Fou en el cant número 9 on retractà a Catalina com una dona que s’apassiona per tot menys pel seu marit.[10]

            Altrament, els historiadors escriviren sobre diverses afirmacions amb relació amb la dona, com es el cas del escriptor francès Charles François. En la seva obra més important que fou Secret Memoirs of the Court of St Petersburg, publicada en l’any 1800, tractà a Catalina com una dona amb dos passions, la del plaer desmesurat i degenerat amb el sexe i, la necessitat de ser gloriosa, en el sentit de buscar la màxima prosperitat del seu regne amb l’únic objectiu d’engolir la seva vanitat. L’autor, continua afirmant que el primer plaer va acabar per enderrocar l’altre. Segons ell, el desig que la feia desnuar-se i  seva recerca de  glories fou arrossegada a participar en guerres injustes, prometent projectes honorables mai complerts.[11]

Pintura de Catalina la Gran.

“ dues passions, que mai la van deixar sinó amb el seu últim alè: l’amor a l’home, que va degenerar en llibertinatge, i l’amor a la glòria, que es va enfonsar en la vanitat “.

Charles FRANÇOIS

[3]Imatge extreta del post https://historipediaofficial.wikia.org/wiki/Catherine_II_of_Russia

Finalment, la dona fou sexualitzada i humiliada, fins i tot, després de la seva mort, creant un rumor sobre que la seva defunció fou provocada per la seva insaciable cerca de sexe, en mantenir relacions sexuals amb un cavall. Suposadament, a l’animal, se li trencà l’arnés aixafant així a Catalina.[12] Pel moment, ningú sap qui va inventar la burlesca història, el més probable és que es passés de boca en boca abans de ser escrita, però hi havien certs rumors i suposicions que la van alimentar. Fins i tot abans de la seva mort, havien aparegut imatges lascives de Catalina en gravats satírics a Gran Bretanya i França, això degut a que la grandària i la influència del seu Imperi, la van convertir en un objectiu per a denigrar els seus assoliments.

Però el primer fragment escrit que ens parla del mite anteriorment esmentat, el trobem en una entrada del diari del sociòleg i botànic John Parkinson, autor de diversos estudis sobre biologia.[13] En l’escrit, que data del 1792, s’intueix clarament que la vida sexual de Catalina era un tema comú de les burles en la societat de Petersburg, fent constants al·lusions a les seves grans festes i les despeses pel seu “canal”, referint-se als diners que gastava en sexe.[14]


[1] Fill de Catalina. La seva mare havia tractat d’evitar que heretés la corona. En conseqüència, Pablo va aprovar un decret que prohibia a qualsevol dona ascendir al tron rus en el futur. Per saber-ne més llegir Jean. M. CHOPIN, Historia de la Rusia, Guardia nacional, Barcelona, 2014, pp. 220.

[2] Governant de Prússia, aliat de Rússia. La idea de que una dona tingui una tan gran responsabilitat política no li semblava coherent, era aquesta, una creença general de l’època. Una informació més detallada, a la sempre estimulant obra de Bonnie ANDERSON i Judith ZINSSER, Historia de las mujeres. Una historia propia, Crítica, Barcelona, 2009, pp. 564 – 572.

[3] “ Una dona sempre és una dona i, en el govern femení, el cony té més influència que una política ferma guiada per una raó lògica. “.  Podeu seguir el text a de Simon SEBAG, Catherine the Great and Potemkin: The Imperial Love Affair, 2010, pp. 122.

[4] Cito, només a tall d’exemple, dues edicions recents d’aquestes obres: Ruslan i Liudmil, Delphi Classics, Hastings, 2016; també La font de Bakhtxisarai, Delphi Classics, Hastings, 2017.

[5] “ Una “tartuffe” (hipócrita , dita de l’època que prové del nom del caràcter principal (un religiós hypocrite) dins Molièreha Tartuffe amb faldilles i corona. “.  Informació extreta del llibre de J. Douglas CLAYTON,  Dimitry’s Shade: A Reading of Alexander Pushkin’s, evanston, Londres, 2004,  pp. 184.

[6] “ No s’exigeix als russos gens contrari a la seva consciència o tradició civil… La seva ànima orgullosa i noble es va negar a ser degradada per tímida sospita, i així va desaparèixer el temor de la Cancelleria Secreta. Amb això ens va deixar també l’esperit d’esclavitud, en qualsevol cas, entre les classes altes. Ens acostumem a emetre judicis. “. Podeu llegir aquest text a  Marc RAEFF, Catherine the Great: A Profile, Marc Millan, Nova York, 1972, pp. 156.

[7] Els amants preferits de Catalina eren tractats per ella amb característiques pròpies de l’amor, posant-se gelosa, cuidant-los…. Ella creava vincles monògams amb aquests. Més que tenir molts amants a l’hora, va ser enamoradissa durant molt temps i amb bastants homes. Informació contrastada en el següent article de Shilpa GANATRA, Helen Mirren: ‘Catherine the Great was a serial monogamist’, The Irish Time (online), consultat el 6 de maig del 2020, URL: https://www.irishtimes.com/culture/tv-radio-web/helen-mirren-catherine-the-great-was-a-serial-monogamist-1.4037796

[8] “ envià policies disfressats de dona a Manarov  per a que l’assotessin davant la seva dona. “. John ALEXANDER, Catherine The great myth and legend, Oxford, Londres, 1896, pp. 222.

[9] Adjunto dues  edicions de les obres de l’autor esmentat, només a tall d’exemple: Lord BYRON, El paraíso perdido de John Milton, Madrid, Alba, 1999; tanmateix Las peregrinaciones de Childe Harold, Universidad Complutense, Madrid, 1864.

[10] “ I Catalina, qui amà totes les coses (menys el seu marit, qui ja havia abandonat el terreny) i passà per molt. “. Lord BYRON, Don Juan Canto IX, Ben Bow, Londres, 1822, vers 425.

[11] “ dues passions, que mai la van deixar sinó amb el seu últim alè: l’amor a l’home, que va degenerar en llibertinatge, i l’amor a la glòria, que es va enfonsar en la vanitat Per la primera d’aquestes passions, mai va estar tan governada com per a convertir-se en una Mesalina , però sovint va deshonrar tant el seu rang com el seu sexe: en el segon, va ser portada a emprendre molts projectes lloables, que rares vegades es van completar, i a participar en guerres injustes, de les quals ella va obtenir almenys aquest tipus de fama que mai deixa d’acompanyar l’èxit. “. Frase citada del llibre de Charles FRANÇOIS, Secret memoirs of the court of Petersburg, Withinguam, 1801, pp. 61.

[12] Encara que no es coneix qui va ser el primer en inicar el rumor, és retracta aquesta llegenda  per primer cop pel voltant del 1791, com podem saber pel següent llibre de Virginia ROUNDING, Catherine the Great: Love, Sex, and Power, St. Martin’s Publishing Group, 2007, pp. 95

[13] John PARKINSON, Essay on the Shaking Palsy, Superwood, Londres, 1817. John PARKINSON, Case of diseased appendix vermiformis, Royal Society of Medicine, Londres, 1812.

[14] “ Una festa estava considerant quin dels canals havia costat més diners; quan un d’ells va observar amb malícia, no va haver-hi dubte sobre l’assumpte; El canal de Catalin “ .  Ibidem, pp. 96

Categories
Arrel de la llegenda Bathory Edat Moderna

ARREL DE LA LLEGENDA

Les llegendes que envolten a Elizabeth Bathory foren difoses pel cercele del seu tiet, el rei Maties III d’Hongria, qui també tenia els títols de l’arxiduc d’Àustria de la Casa d’Habsburg, Príncep Real d’Alemanya, Hongria i la República Txeca. Tanmateix, es creu que participaren en les fal·làcies el gendre i el pare de la dona i se’ls insinua com els inventors del pla en contra la comtessa. Altres fonts, acusen a György Thurzó,  militar i polític que lluitava en contra dels luterans, com l’espòs de Bathory, de també promulgar les calúmnies. La llegenda probablement fou originada per interessos polítics i territorials dels anteriorment citats. A Elizabeth se l’acusà de diverses atrocitats: matar a verges per a banyar-se en la seva sang i poder aconseguir la joventut eterna o de tortura-les per a utilitzar-les en ritus màgics, entre d’altres coses.

Les llegendes sobre els crims de Elizabeth no foren escrits de manera pública fins el 1729. Per tant, considerem que la llegenda en el seu inici es transmesa de manera oral. A dies d’ara, només ens queden les declaracions de testimonis, que suposadament presenciaren la seva fúria i maldat, com a fonts originaries d’aquesta llegenda negra . És important tenir en compte que els primers càrrecs es van fer només després de l’arrest de Elizabeth Bathory, i a més, eren testificacions de servidors interns que havien estat torturats per ” una millor visió “, és a dir, per a una versió en contra de la comtessa.[1]

El clergue luterà István Magyar fou qui acusà per primer cop a Elizabeth. El religiòs va queixar-se a les autoritats de Viena sobre els seus terribles crims. Denuncià que aquesta dona assassinava a verges per a ser més bella.[2] D’altra banda, sovint feia xerrades i discursos on mencionava les atrocitats d’aquesta dona tractant-la d’assassina i promulgant els seus incomptables pecats. 

En la investigació del crim testificaren més de 130 persones que en la seva majoria foren nobles que van admetre i prometre que havien vist com torturava, assassinava i humiliava a altres noies. La primera persona en donar testimoni fou la viuda Sra. Erzsebet Reta. Ella va dir que només sabia que Elizabeth va colpejar personalment a una nena, i declarà que sabia amb certesa que el nas, llavis i dits de la jove van ser perforats amb agulles. També, relatà com amb alicates escalfats al foc li cremà l’estomac.[3]

També, Janos Kun, ens parlà sobre el que havia sentit dir d’altres nobles sobre Elizabeth. Les seves fonts asseguraren que la comtessa posava a verges en banyeres de pedra aspra i que, tanmateix, les obligava a estirar-se nues a sobre d’un llit de brases per a tortura-les i posteriorment menjar-se les seves aixelles i espatlla, permetent així que visquessin mentre ella se’ls menjava.[4]

Moltes més declararen sobre el rumor del cas de les noies torturades, en concret fou la noble Anna Koszeghy qui suposadament va veure amb els seus propis ulls com cometia els crims. La dona explicà que va veure com les joves foren cruelment torturades física i psicològicament. Adjuntà que va veure com els seus dits estaven trencats i cremats, i l’acusà de tirar-los una pols roent per a que encara patissin més.[5]

Ilustració de Elizabeth Bathory.

Les noies havien estat cruelment torturades i turmentades, que totes les seves mans i dits trencats s’havien cremat de manera que els dits ja no podien usar-se.

Lady KATALIN

[1]Imatge extreta de la pàgina web https://en.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_(Ghost_song)

Altres nobles com Benedikt Deseii, seguiren les creences que involucraren a la comtessa en les múltiples tortures. El jove va dir que era impossible explicar tots els actes malvats de Elizabeth. Mencionà que entre altres crims, ell va veure clarament com la comtessa va prendre la filla d’un sabater per a despullar-la i turmentar-la constantment. Inclogué que Elizabeth va prendre un ganivet per a esqueixar la noia des dels dits fins els braços, descriu com després la va assotar i, utilitzant una espelma, la cremà fins que morí.[6] Benedikt, també digué que va escoltar d’altres com la Comtessa havia utilitzat ferro roent per a cremar a les noies i convertir-les en fum i cendra. Tanmateix, explicà com utilitzà la mateixa tècnica del ferro per a  posar-ho en les seves vagines com a forma de tortura.[7]

Per últim, i deixant de banda molts altres testimonis que asseguraren la maldat i perversitat de la comtessa, estudiem el del noble Michael Herwoth. Aquest, assegurà que tots els rumors sobre Elizabeth eren certs i que podrien ser confirmats si algú passava per el costat del seu castell, assegurant que des de fora s’assentien innumerables crims que van anar en augment amb el temps.[8]A més a més, explicà que un compte que es quedà amb ella va veure com cinc verges foren assassinades i enterrades, i agregà que el mateix comte va veure a una nena morta enterrada al pati del castell d’Elizabeth. Així mateix, declarà que en un celler van ser assassinades dues verges en situacions molt similars, inculpant d’aquestes morts a la comtessa.[9]

Ilustració de Elizabeth Bathory.

“ … que l’any passat, quan l’esposa de l’il·lustre i famós comte Zrinyi es va quedar amb la vídua en Csejthe, cinc verges van ser assassinades i enterrades.“

Testimoni Anònim

[2]Imatge extreta de la pàgina web https://en.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_B%C3%A1thory



[1] En cas de que us interessi i vulgueu saber-ne més sobre la estrategia en contra de la comtesa, llegiu, si us plau, el llibre hongarès de  Nagy LÁSZLÓ, A rossz hírű Báthoryak, Kossuth Kiadó, Budapest, 1984, pp. 15 – 17.

[2] “ Entre 1602 i 1604, Istvan Magyari, un clergue luterà, es va queixar a les autoritats en Viena, tanmateix cap acció seria duta per molta estona. Però Elizabeth esdevenia tan famosa que ja no es podrien cobrir els seus crims. (…) Per això, en 1610, Mathias *II, el Rei d’Hongria, va preguntar Recompte Gyorgy Thurzo per investigar les acusacions. era el governador de regió, així com cosí a Elizabeth.” . Les declaracions citades les podeu trobar en el llibre de Jane JUDE, Elizabeth Báthory: Vampire, Witch or Serial Killer?, Kindle, Londres, 2017, pp. 28.

[3] “ … va dir que no sabia res, excepte que la Sra. Erzsebet Bathory personalment va colpejar a la nena anomenada Kata Berenyi, la nena anomenada Szabattkay i la filla de la Sra. Draskoczy, de les quals ella (el testimoni) sap amb certesa que els seus nassos, llavis i dits van ser perforats amb agulles, i ella (la Dama) va colpejar i va assotar ells per tant de temps que es van separar d’aquest món. Ella va escalfar les alicates i de la mateixa manera el foc de ferro cremant, i els va cremar en l’estómac. Quant al que van veure els altres, ella (la testimoni) no sap res sobre aquest tema, excepte que de la cort de la Dama van arribar moltes males notícies sobre les seves moltes atrossitats. “. Ibidem, pp. 331.

[4] “ Respecte a la nena que va ser tractada en Ujhely, va dir el mateix que Mines Nyeregjartho, el testimoni número 111; també, havia sentit dels nobles, l’antic Alexander Kun, Maestro de la Cort de l’esmentada Lady Widow Nadasdy, que aquesta Lady Widow Nadasdy va posar algunes verges d’entre les seves donzelles en recipients tallats en pedra aspra, que es van omplir amb aigua, i es van fer ells se sentin allí, mentre que uns altres van ser obligats a ficar-se al llit nus sobre les brases que van ser portades a la casa, perquè ella pogués treure la carn de les axil·les i les aixelles i entre les espatlles d’alguns d’ells, permetent-los estar tan cruelment torturat i turmentat. “. L’anterior declaració, juntament amb moltes altres testificacions sobre el cas de la comtessa, les podeu trobar en el llibre de Kimberly L. CRAFT, Infamous Lady, The True Story Of Countess Erzsébet Báthory, CreateSpace, Nova York,  2009, pp. 321.

[5] “ Respecte a la nena tractada pel metge en Ujhelyi, va dir el mateix que Lady Katalin, esposa de Janos Kun, el testimoni número 117; Va agregar que ella mateixa sovint es detenia en la cort i en el Gynaeceum de Lady Widow Nadasdy i va veure que les noies havien estat cruelment torturades i turmentades, que totes les seves mans i dits trencats s’havien cremat de manera que els dits ja no podien usar-se. , i que li havien dit que Lady Widow Nadasdy els havia permès que els tiressin una pols roent. “. Ibidem, pp. 323.

[6] “ … dels quals només havia sentit parlar d’uns altres, i seria impossible comptar cada acte malvat en la vergonyosa llista de la Mestra, perquè hi havia suficient per a omplir un oceà. Entre altres coses, ell va veure clarament les següents accions vergonyoses amb els seus propis ulls: que l’amant va prendre a la filla d’un sabater anomenada Ilonka, la va despullar i, d’aquesta manera, la va turmentar cruelment prenent un ganivet i, començant amb els dits, empenyent el ganivet en tots dos braços; a partir de llavors, va assotar a la nena, i després va sostenir una espelma encesa a les seves mans fins que es van cremar i cremar , torturant-la fins que va posar fi a la seva vida. “. Ibidem, pp. 333.

[7] “ El testimoni també va escoltar d’uns altres que el ferro de foc ample es va escalfar i els dos braços de les noies es van cremar fins a convertir-se en fum i cendres. Sí, també se’ns diu que el ferro de foc rodó més petit també es va escalfar fins que va estar molt calent i (en el meu honor!), es va ficar en les seves vagines. després d’això, ell també ho sap amb certesa que la noble dama va portar a dues noies de Regede “. Ibidem, pp. 334.

[8] “ Va dir que els rumors de la crueltat de Lady Widow Nadasdy ja circulaven de llarg a llarg de diversos anys. el mateix testimoni també sabia que cada vegada que Lady Widow es quedava en Csejthe, un podia escoltar tots els dies els cops del seu Gynaecaeum, inclosos els plors i laments de les noies colpejades; el fet que els colpegessin cada vegada més sovint i que els hi sentís plorar no va canviar res; el mateix testimoni també havia vist que gairebé tots els dies la Lady Widow estava lligada breument amb interruptors, la qual cosa les noies podien sentir. “. Ibidem, pp. 302.

[9] “ … que l’any passat, quan l’esposa de l’il·lustre i famós comte Zrinyi es va quedar amb la vídua en Csejthe, cinc verges van ser assassinades i enterrades. Aquí en Csejthe en un celler de grans; també en aquest any, dues verges més van ser cruelment assassinades i enterrades de manera similar en Leszetice; aquest testimoni també va agregar que havia sentit del mateix noble que una nena morta havia estat enterrada en el petit jardí darrere del pati del castell. “. Ibidem, pp. 303.

References

Categories
Arrel de la llegenda Edat Mitjana Elionor

ARREL DE LA LLEGENDA

La llegenda negra de Elionor d’Aquitània va començar pels rumors d’una relació incestuosa entre ella i el seu oncle Raimundo d’Antioquia, formant així les afirmacions que li van forjar la fama de llibertina. El seu marit, Lluís VII, en assabentar-se d’aquest rumor viatjà a Antioquia per a recollir a la seva esposa, però ella ja no volia seguir les seves ordres i li demanà el divorci, la qual cosa, generà un odi profund en Lluís i, en general, en els francesos.[1] Tanmateix, en casar-se gaire bé immediatament de la separació, amb Enric II, provocà encara més odi envers la duquessa d’Aquitània.

Felip II de França va ser un dels que ajudà a promulgar la suposada maldat i el desvergonyiment de la dona. Durant el seu mandat, es van crear una bona quantitat de cròniques, escrites per Aubry des Trois Fontaines,  on es  retractà a Elionor com una senyora lasciva, que en comportar-se com una ramera, provocà una guerra entre Lluís i Enric. Finalment, defensà al seu pare, afirmant que realment va ser ell qui l’abandonà en comportar-se com una prostituta i no com una reina.[2]

Pintura medieval que il·lustra el divorci de Luis VII i Elionor d'Aquitania.

Va ser a causa de la seva  lascivia que Louis va abandonar a la seva esposa, que no es va comportar com una reina sinó més aviat com una puta . “

FELIP II

[1]Imatge extreta del post https://en.wikipedia.org/wiki/Eleanor_of_Aquitaine

Però no només s’originà la llegenda a través dels autors francesos, tanmateix el clergue i escriptor Gal·lès Giraldus Cambrensis, la mencionà. L’autor, escriví importants obres sobre Irlanda i Gal·les,[3] i anomenà a Elionor en la seva obra Retractationes,[4] concretament  en el capítol 6, on la jutjà per crear un pla per a casar-se amb Enric II d’Anglaterra.  Giraldus, explicà com la dona va idear una anul·lació injusta del seu matrimoni amb el patriarca francès. Tot això, per a casar-se immediatament amb Enric.[5] També, la insinuà com una ramera, exposant la idea de que, encara que ella tingués reputació d’haver estat amb més d’un home al llit, Enric la va acceptar com esposa.[6]

L’autor, tanmateix sepultà totes les desgràcies del regne anglès en els “pecats” luxuriosos de la reina i el rei Enric. Explicà com el rei va sepultar a la desgràcia de les seves possessions en atrevir-se a estar amb l’adulterada reina de França. A més, el jutjà per haver portat a la duquessa lluny del seu marit per a casar-se finalment amb ella. Es preguntà doncs, com podria sortir una raça afortunada de tal maldat? Sepultant, un cop més, a la reina com a perversa, assegurant que Déu no ajudaria a una família tan podrida com la seva.[7]

Finalment, explicà com una la infidelitat per part d’Enric separà al matrimoni, fent que Elionor enfrontés a els seus fills contra el seu pare. Tot això, fou jutjat pel mossèn, dient que una família tan esbrellada i dividida com la que tenien ambdós, i tenint en compte les seves corruptes arrels on tots havien vingut del diable,[8] era normal que tota la família estigués dirigida a l’infern, per culpa dels pecadors originals: la divorciada i llibertaria Elionor i Enric. 

I no només la jutjaren per les seves relacions com ho va fer el mossèn, també són diversos els rumors sobre la mort de Rosamond, amant d’Enric, a mans de Elionor. Molts autors de l’època l’acusen d’haver-la matat en un atac de gelosia. Qui, per exemple, la tractà d’assassina, fou el poeta, trobador i historiador Chrétien de Troyes. Ell, fou l’escriptor d’importants poemes i romanços per a la literatura francesos.[9] Però fou en la obra de Cróniques de Londres, publicada en el segle XIV, on mencionà a Elionor. En concret, fou en el volum 12, del llibre on la jutjà. L’autor, explicà que la mort de l’amant fou tremendament dolorosa per al rei Enric i, encara més, al assabentar-se de com s’acabà. Segons l’autor, la seva cruel dona, sense cap empatia per la jove, l’assassinà premeditadament amb verí, fent que el rei Enric no la parlés en molt de temps: no podia perdonar-li que hagués matat a la seva amant preferida.[10]

Il·lustració d'Elionor d'Aquitania.

En revelar tota la veritat, el rei Enric es va desmaiar pel dolor i va romandre en el sòl durant molt de temps en trànsit abans que algú pogués treure-li una paraula. “

Chrétien de TROYES

[2]Imatge extreta de l’article https://www.keralapool.com/photos/who-was-eleanor-of-aquitaine.html

Altrament, també els autors contemporanis a ella, mencionaren la participació de Leonor en el moviment de l’amor cortesà, participant com a jutge en els Tribunals de l’Amor. El primer registre que tenim d’aquest llegenda prové de l’autor francès Andreas Capellanus conegut per escriure els Tractat sobre l’amor.[11]En aquest últim,en concret en el tercer llibre, parlà sobre casos dels Tribunals de l’Amor suposadament reals, presidits per Elionor i les seves consorts. Segons l’autor, la duquessa seguia la tradició trobadoresca on ajuntava a joves per casar-los. Però, Capellanus resaltà com sovint cometia errors: il·lustrà el cas en que ajuntà a dos joves, que sense saber-ho, estaven relacionats en sang, mantenint una relació incestuosa. A més, un cop el jove s’assabentà intenta separar-se, però la dona no volia. Aquest últim fet va ser condemnat per Elionor, qui segons l’autor, va proclamar el fet de seguir amant al seu promès com un delicte immoral, mostrant un cop més la llegenda d’una dona insensible i cruel.[12]


[1] Lluís VII de França va estar casat i divorciat amb Elionor. Va ser el mateix  qui va acabar el seu matrimoni amb Elionor. La raó oficial del divorci va ser la consanguinitat: estaven connectats per sang en menys dels “set graus” permesos, estaven relacionats dins de quatre graus del seu costat i cinc d’ella. És a dir, podia comptar quatre generacions fins al seu ancestre comú, mentre que ella comptava cinc. No obstant això, la relació de sang entre ells era més una excusa per al divorci, ja que la relació havia estat ben coneguda durant anys i fins i tot havia estat excusada pel Papa. Si voleu saber més, consulteu el treball d’Elizabeth STRICKLAND, Lives of the Queens of England from the Norman Conquest, Cambridge University Press, Cambridge,  pp. 251. També, per obtenir més informació sobre això, podeu llegir el capítol 10 del llibre de John PARSONS , Eleanor of Aquitaine: Lord and Lady, palgrave, Nova York, 2003, pp. 225-23.

[2] “  L’esposa abandonada de Louis, rei dels francesos, va ser portada per Henry, comte d’Anjou i duc dels normands, a partir de llavors rei d’Anglaterra. Això va provocar una guerra entre ells. Va ser a causa de la seva  lascivia que Louis va abandonar a la seva esposa, que no es va comportar com una reina sinó més aviat com una puta . “.  Georges GDUBY, Dames du XII siècle, Paris, Gallimard, 1995, pp. 18.

[3] Adjunto, per a qui estigui interessat, dues edicions de dues obres de l’autor: Gal·les GIRALDUS, Giraldi Cambrensis Opera: Topographia hibernica, Banbury, Londres, 1867; i podeu llegir el llibre Itinerarium Cambriae en en seguent enllaç: ttps://www.vanhamel.nl/codecs/Itinerarium_Cambriae_(Gerald_of_Wales) (07/09/2020)

[4] Gal·les GIRALDUS, Retractationes, Chronicles, Londres, 1861.

[5] “ Enric II d’anglaterra es casà amb Elionor després que ella se separes de Lluís VII. El casament, uní així els seus dominis a França amb els quals ja posseïa l’hereu al tron anglès. D’aquesta manera, es va formar l’anomenat Imperi angeví, en el qual els reis d’Anglaterra, controlaven un territori vuit vegades superior al dominat per Lluís VII. “. Si us plau, podeu llegir per més informació llegiu el treball de Matthew LEWIS, Henry II and Eleanor of Aquitaine: Founding an Empire, Amberley Publishing,  Londres, 2020, pp. 68.

[6] “ Per a ell, Henry, fill de Matilda, va tenir èxit, i sobre ell Eleanor, reina dels francesos, va tirar una mirada imprudent, va idear una anul·lació injusta i es va casar amb ell, encara que tenia una reputació secreta d’haver compartit el sofà de Louis amb el seu pare. Geoffrey Per això, es presumeix, la seva descendència, contaminada en la font, va arribar a la seva fi. “.  Fiona WHELAN, The Making of Manners and Morals in Twelfth-Century England: The Book of the Civilised Man, Routledge, Nova York,  2017, pp. 195.

[7] “  Com per a coronar totes aquestes enormitats, que ja eren massa enormes, el rei Enric, com declarava un informe comú, es va atrevir amb una relació adúltera per a contaminar a l’anomenada reina de França, i així se la va portar lluny del seu propi marit, i va acabar en realitat es va casar amb ella. Com, llavors, pregunto, de tal unió podria néixer una raça afortunada? Passatge extret de Medieval Sourcebook Gerald of Wales: The Death of Henry II and Comment on the Angevin Family, from De Instructione Principis (On the Instruction of a Prince), http://web.csulb.edu/~ssayeghc/medieval/henryandangevins.htm (24/05/2020), Capítol XXVII.—DE L’ORIGEN DE REI HENRY AIXÍ COM DE REINA ELEANOR.

[8] “ L’existència d’una amant d’Enric II va provocar l’enfrontament entre Leonor i Enric. Això, comporta que  Leonor promogués la rebel·lió de tres fills del rei contra el seu pare. Després de reprimir la rebel·lió, el rei va empresonar a Leonor, primer en Chinon i després a Salisbury, on va romandre baix arrest fins a la mort del seu espòs. A més, el rei Ricard sovint estava acostumat a referir-se a aquest esdeveniment; dient que no era d’estranyar, si venint d’una raça així, els fills no haurien de deixar d’assetjar als seus pares i germans per a barallar entre ells; perquè sabia que tots havien vingut del diable, i al diable anirien. Quan, per tant, l’arrel era tan corrupta en tots els sentits, com era possible que les branques de tal població poguessin ser pròsperes o virtuoses? “ Per conèixer més informació, podeu llegir el llibre de  Michael Staunton, The Historians of Angevin England, Oxford University Press, Londres, 2017, pp. 227.

[9] Comparteixo, a tall d’exemple, dues edicions dels seus poèmes, Chrétien de TROYES, Lancelot, el Caballero de la carreta, THe University of Georgia Press, Georgia, 1990; Yvain, el Caballero del León, Yale University Press, Garamond, 1987 i el romanç de la Historia de perceval o el cuento del Grial, Oveja Negra, Madrid, 1983.

[10] “ L’ordre del rei va ser obeïda immediatament, i se li va mostrar el cadàver de Rosamond, que havia estat condemnadament assassinat. En revelar tota la veritat, el rei Enric es va desmaiar pel dolor i va romandre en el sòl durant molt de temps en trànsit abans que algú pogués treure-li una paraula. “. Fragment extret del treball de Chrétien de TROYES, Croniquts de London, Aung Ict, Londres, 1841, pp. 3-5.

[11] Adjunto, a tall d’exemple, l’edició del seu llibre més conegut: Andreas CAPELLANUS, On Love, ed. and trans. P. G. Walsh. London: Duckworth, 1982.

[12]  “ Aquesta altra història d’amor va ser sotmesa a la decisió de la mateixa reina. Un cert home que en la ignorància es va unir en l’amor amb una dona que estava relacionada amb ell, va intentar abandonar-la quan va descobrir la seva culpa. Però la dona va ser perseguida per la cadena de l’amor i va tractar de mantenir-lo en l’observança de l’amor, dient que el crim estava completament excusat pel fet que quan van començar a gaudir de l’amor, era sense pecat. En aquest assumpte, la Reina va respondre el següent: ‘Una dona que, sota l’excusa d’un error de qualsevol tipus, cerca preservar un amor incestuós, clarament va en contra del que és correcte i incorrecte. Sempre estem obligats a oposar-nos a qualsevol d’aquestes accions incestuoses i condemnables que sabem que fins i tot les lleis humanes castiguen amb penes molt fortes. “. Andreas CAPELLANUS, The Art of Courtly Love, Columbia University Press, Nova York, 1990, pp. 168.

Categories
Arrel de la llegenda Edat Mitjana Teodora

ARREL DE LA LLEGENDA

La llegenda de Teodora va ser forjada bàsicament per Procopio de Cesarea, un historiador de l’època que després de la mort de l’emperadriu, escriví les memòries de l’Imperi de Teodora i Justinià. En un dels seus relats, la reflectí com una dona malèvola, luxuriosa i, fins i tot, la considera un dimoni amb forma humana, que vaga en busca d’ànimes pecadores en les nits.

Procopio, també fou conegut per diverses obres històriques com Història de les guerres i escriví entre l’any 548 i 560 la seva obra més famosa, on repudià als emperadors bizantins. El text fou anomenat Història Secreta on mencionà a Justinià i Teodora. Aquesta obra té un fort contrast amb l’anteriorment publicada per el mateix autor Sobre els edificis on s’exposa una versió dels anteriorment anomenats molt més simpàtica.[1]

L’autor ressaltà en el capítol 9 de l’obra, anomenada com Teodora més diferida de totes les cortesistas, va guanyar el seu amo,  la perversitat de la dona com un dels aspectes més afamats en la seva personalitat. Segons ell, era tan malvada que no només hauria d’ocultar la seva personalitat maliciosa, sinó també el seu rostre, destacant també la seva malignitat en contra de les seves companyes i amants, dient-nos que la consideraven tan salvatge com un verinós escorpí.[2]

Escultura del cap de Teodora.

La seva perversitat era tan perversa que hauria d’haver ocultat no sols la part habitual de la seva persona, com ho fan altres dones, sinó també el seu rostre.

PROCOPIUS

[1]Imatge extreta de la web … Continue reading

D’altra banda, ens explicà com Teodora va ensenyar al seu consort en la pràctica de la malícia i la inhumanitat, concloent en que convertí a Justinià en el que era ella: un home sense cap empatia, ple de perversitat i luxúria. Segons l’historiador, en esser una dona tan dolenta que ni obeïa ni complaïa a ningú.[3]

Tanmateix, incidí en els interessos de Teodora sobre Justinià: només el volia per adquirir poder i luxes. Segons l’autor, Justinià era un mitjà per arribar al que ella més volia, fer-se amb les riqueses de tot l’Imperi. Afegí, destacant la  pecadora i endimoniada figura d’ella i del seu marit Justinià, el somni que va tenir el mateix dia de conèixer a l’emperador de Constantinoble: somià que aquestes ànsies de aconseguir tots els diners del món es farien realitat en compartir llit amb el rei dels dimonis, Justinià.[4]

Ressaltà la creença de que Teodora va ser qui va propulsar la ruïna de l’imperi, provocant juntament amb el seu eneuc Justinià, el saqueig de la població, mitjançant alts impostos i un ús indegut de la banca de l’Imperi.[5] També, adjudicà a Teodora l’ús del seu poder per enderrocar a qui s’interposés en el seus plans en el capítol 10 de l’obra anomenada: Cóm Justinià va crear una nova les que li va permetre casar-se amb una cortesana, l’autor assegurà que si algú havia tingut un desentès amb ella no dubtaria a jutjar-lo per el seu error més insignificant per a després convertir aquest en una acusació de pes.[6]

Un cop més, en el capítol 12: Provant que justinià i teodora van ser realment dimonis en forma humana, no dubtà en relacionar-la amb els dimonis, assegurant que a alguns dels qui assistien als seus espectacles, patien a la nit l’aparició d’un dimoni de la luxúria que els expulsava de les seves habitacions, obligant-los així a passar la nit al dormitori de Teodora. [7]

Mosaic de Leda i el cigne.

“ A més, alguns dels amants de Theodora, mentre ella estava en l’escenari, diuen que a la nit un dimoni a vegades descendeix sobre ells i els expulsa de l’habitació, perquè pugui passar la nit amb ella. “.

PROCOPIUS

[2]Imatge extreta de la pàgina web … Continue reading

Tot seguit, l’autor afirmà que ells i molts altres tenen clar que la parella no són humans, sinó veritables dimonis, o més que això… vampirs! A més a més, assegurà que els malèvols que van ajuntar a aquesta parella, ho van fer amb la visió de que serien capaços, fins i tot, de destruir la raça humana.[8]

Per ressaltar la imatge que creà sobre Teodora com a ramera narrà, en el capítol XVI, anomenat: el que li va passar a aquells que van caure de favor amb Teodora, com la trobaren al llit amb un dels molts amants d’ella. En aquest cas la trobaren amb el seu minyó Aerobindus.[9]

Per últim, en el capítol 13: com va retenir cinc-cents prostitutes des d’una vida de pecat i per il·luminar, va encalçar la seva suposada maldat, l’acusà d’intentar empresonar a unes cinc-centes prostitutes en un convent per allunyar-les de la seva vida de pecat, cosa que va provocar, fins i tot, el suïcidi d’algunes, degut a la reconducció no volguda.[10]


[1] PROCOPIUS, Historia de las guerras, Gredos, Madrid, 2006; Tanmateix, adjunto link on podeu veure l’obra https://www.um.es/cepoat/estudiosorientales/wp-content/uploads/2018/01/Estudios_Orientales_n7_1.pdf (07/09/2020)

[2] La seva perversitat era tan perversa que hauria d’haver ocultat no sols la part habitual de la seva persona, com ho fan altres dones, sinó també el seu rostre. (…) Per a aquells que la van veure, especialment a l’alba, ella era un ocell de mal averany. I cap a les seves companyes actrius era tan salvatge com un escorpí: perquè era molt maliciosa. “. http://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Procopius/Anecdota/home.html (12/05/2020)

[3] “ Theodora va endurir incessantment el seu cor en la pràctica de la inhumanitat. El que ella va fer va ser mai complaure o obeir a ningú més; el que ella va voler, ho va fer per la seva pròpia voluntat i amb totes les seves forces: i ningú es va atrevir a intercedir per ningú que s’interposés en el seu camí. “. https://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Procopius/Anecdota/9*.html (13/05/2020)

[4] “ A través d’ell, Theodora va poder adquirir immediatament un poder impiu i riqueses extremadament grans. Theodora solia relatar com aquesta mateixa nit se li va ocórrer un somni, demanant-li que no pensés en els diners, ja que quan hauria de venir a Constantinoble, hauria de compartir el llit del Rei dels Dimonis, i això ella hauria de concebre per a convertir-se en la seva esposa i després ser l’amant de tots els diners del món.  “. https://sourcebooks.fordham.edu/basis/procop-anec.asp (12/05/2020)

[5] Amb ella ara per a ajudar-ho a gastar els seus diners, va saquejar a la gent més que mai, no sols en la capital, sinó en tot l’Imperi Romà. “. https://sourcebooks.fordham.edu/basis/procop-anec.asp (12/05/2020)

[6] “ I si algú que havia caigut en desgràcia amb Theodora era acusat d’algun error menor i insignificant, ella immediatament va fabricar més càrrecs injustificats contra l’home, i va convertir l’assumpte en una acusació realment seriosa. “https://sourcebooks.fordham.edu/basis/procop-anec.asp (13/05/2020)

[7] “ A més, alguns dels amants de Theodora, mentre ella estava en l’escenari, diuen que a la nit un dimoni a vegades descendeix sobre ells i els expulsa de l’habitació, perquè pugui passar la nit amb ella. “. https://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Procopius/Anecdota/12*.html  (12/05/2020)

[8] “ Per tant, per a mi, i per a molts altres de nosaltres, aquests dos semblaven no ser éssers humans, sinó veritables dimonis, i el que els poetes diuen vampirs: els qui van posar els seus caps junts per a veure com podien destruir la raça més fàcil i ràpidament. “.  https://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Procopius/Anecdota/12*.html  (13/05/2020)

[9] “ Novament, Theodora va ser sorpresa amb sospites d’un dels seus servents anomenat Areobindus, un bàrbar de naixement, però un jove aposto, a qui ella havia fet el seu majordom. “. https://sourcebooks.fordham.edu/basis/procop-anec.asp (13/05/2020)

[10] “ Theodora també va dedicar considerable atenció al càstig de les dones atrapades en el pecat carnal. Va recollir a més de cinc-centes remeres en el Fòrum, que es guanyaven la vida miserablement venent-se allí per tres òbols, i les va enviar al continent oposat, on van ser tancades en el monestir anomenat Penediment per a obligar-les a reformar el seu camí de vida. Alguns d’ells, no obstant això, es van llançar dels parapets a la nit i així es van alliberar d’una salvació no desitjada. “. https://sourcebooks.fordham.edu/basis/procop-anec.asp  (13/05/2020)

Categories
Arrel de la llegenda Edat Antiga Messalina

ARREL DE LA LLEGENDA

La llegenda negra de Valeria Messalina s’originà a partir de les continuades afirmacions sobre la seva insaciable sexualitat. La jove fou coneguda com una indisciplinada a la qual no li agradava la vida en la cort. Degut a això, mai va tenir intenció d’encarnar els valors d’una matrona romana, és a dir, el model de dona amb un comportament  irreprotxable, una dona perfecta.

El fet de que no actuà amb el caràcter que s’esperava de l’esposa de l’emperador, juntament amb que ella participà en les intrigues dels alts comandaments en un moment de perill i la seva inexperiència i incapacitat política, Messalina es va convertir en víctima de xantatge i amenaça. Així fou com els seus extorsionadors promulgaren històries sobre ella que la definiren com ramera i impúdica.

El naturalista i filòsof Plini el Vell, fou l’autor de les enciclopèdies Naturalis Historia, publicades en el 77 d. C., que pretenen abastar tot el coneixement antic. Convé destacar que la temàtica del treball no es limita al que podem entendre per història natural, sinó a tot el coneixement en general. Fou en llibre número 10 ,capítol 83, on Plini retractà a Messalina amb una de les històries que la tracten de ramera i immmoral. La llegenda explicà el duel entre ella i una prostituta professional per a saber quina de les dues aguantaria més en un sexe continu. Finalment, segons l’autor, la batalla la guanyà Messalina mantenint un coit que durà dia i nit, i on aguantà fins la vint-i-cinquantena “abraçada”.[1] 

Il·lustració del burdel de Pompeia.

“… una de les més notòries de les dones que seguien la professió d’una prostituta contractada; i l’emperadriu la va superar, després del coit continu, dia i nit, en la vint-i-cinquena abraçada.”.

PLINI

[1]Imatge extreta de la web https://ca.wikipedia.org/wiki/Lupanar_de_Pompeia

Però, Plini no fou l’únic en mencionar-la, tanmateix, en l’àmbit artístic de la poesia, donaren la seva opinió sobre aquesta dona, com ho va fer el poeta romà Decimus Juvenal, autor de setze sàtires recopilades amb el nom de Les sàtires i publicades en el segle I d. C. La seva sàtira número 10, exposà com Messalina va obligar a Cayo Silio, el seu amant, a divorciar-se de la seva esposa i casar-se amb ella. La va descriure com la dona més salvatge amb  un gran odi provocat per la seva vergonya en ser una dona molt sexual. L’autor, explicà com Messalina va fer decidir a Silio entre divorciar-se de la seva esposa o oferir el seu coll a l’espasa.[2]

També, parlà d’ella en la sisena sàtira. En aquesta, apareix la notòria descripció de com l’emperadriu solia treballar clandestinament tota la nit en un bordell sota el nom de Lloba. L’autor narrà com ella esperava que Claudio es dormís per escapar-se i disfressar-se obtenint una falsa identitat per anar al prostíbul on venia el seu cos. Allà, malgrat molts reclamaven els seus serveis, mai quedà satisfeta. Per aquest motiu, en arribar el dia tornava de mala gana a la seva habitació. Segons ell, ella era una criatura repugnant amb cara bruta que portà la pudor dels bordells al llit de l’Emperador.[3]

Tanmateix, altres historiadors deterioren la imatge de l’emperadriu. Un d’ells fou el polític i militar romà Dió Cassi autor de l’important obra Historia romana publicada en el segle II d. C. Aquest treball abasta prop de 500 anys d’història, des de la fundació de la ciutat en 753 fins a l’any 229 a. C. Fou en el volum número 60, on ressaltà el llibertinatge de Messalina, juntament amb la influència que exercí a altres dones perquè també actuessin com ella. Recalcà així, com va fer que moltes d’elles s’adulteressin, fent que les dones actuessin de forma impúdica, fins i tot, davant dels seus esposos.[4]

Però, Cassius no fui l’únic en mencionar-la, altres historiadors la van descriure com una dona infidel, com ho va fer un dels més importants historiadors de l’època romana: Gayo Suetonio. Ell fou qui escriví obres tan remarcables com Vida del Diví Cesar o Vidas de los doce césares. Aquesta última, narrà les biografies dels dotze primers cèsars romans i en una d’aquestes, concretament en la de Claudi. Explicà com aquest s’adonà dels fets vergonyosos i malèvols que cometia la seva esposa, i en quant s’assabentà que ella s’havia casat en secret amb Cayo Silio, va decidir matar-la.[5]

Un altre exemple d’historiador que mencionà  a Messalina fou Cornelio Tácito, autor d’obres sobre la vida romana com Diálogo de los oradores.[6]En l’anteriorment esmentada, publicada en l’any 72 d. C. , fou on mencionà a Messalina. L’obra és la segona publicació més important de Tàcit i tracta sobre la dinastia Julio-Claudio des de la mort del deïficat Augusto fins l’any 68 d. C. Concretament, fou en el volum 11, capítol 26, on es parlà sobre ella, tractant-la de dona fatal. Explicà com Messalina, embafada pels llibertinatges, va conspirar contra el Cèsar amb el seu amant Silio, però finalment Claudi se li avança i procedeix a sacrificar-la. [7]

Pintura anomenada "Los Fuegos de Vesta".

“ A hores d’ara, la facilitat de l’adulteri havia embafat a Messalina i ella es dirigia cap a llibertinatges inexperts

Cornelio TÁCITO

[2]Imatge extreta de la pàgina web https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Pavel_Svedomskiy_003.jpg

Qui també perpetuà la llegenda més endavant, particular en el segle IV d. C. ,fou l’historiador Sextus Aurelius Victor, autor d’obres sobre la història romana.[8] Fou en el relat Llibre dels Cèsars, en l’epítom del volum número 4 de l’escrit, on tractà a Messalina de tota mena de tiranies. L’autor, explicà com Messalina arrossegà a Claudi cap a la depravació a través de les temptacions. L’acusà també, de cometre adulteri indiscriminat i explicà que molts dels quals la van rebutjar, van ser assassinats juntament amb les seves famílies, acusant-los davant la justícia dient que ells foren els que havien sol·licitat a Messalina. A més, l’inculpà que excitada per això, obligà a unes certes dones de la noblesa, casades i solteres, a actuar com a prostitutes, obligant alhora als homes a participar.[9]


[1] “ Messalina, l’esposa de Claudio César, creient que era una palma bastant digna d’una emperadriu, va seleccionar, amb el propòsit de decidir la pregunta, una de les més notòries de les dones que seguien la professió d’una prostituta contractada; i l’emperadriu la va superar, després del coit continu, dia i nit, en la vint-i-cinquena abraçada.”.  http://www.perseus.tufts.edu/hopper/text?doc=Perseus%3Atext%3A1999.02.0137%3Abook%3D10  (26/07/2020)

[2] “ La dona és més salvatge / Quan s’agita a l’odi per una sensació de vergonya. Que Consell / Li donaràs a Silio a qui l’esposa de Claudio ha determinat? / Casar-se? És el millor i més maco membre de / Raça patrícia, però una mirada de Messalina ho atreu / A un final miserable; ella ha estat esperant un temps ara, ella / (…)  Si comets el pecat, hi haurà un breu retard abans / El que Roma i la màfia coneixen arriben a cau d’orella de César. / Inclina’t davant les seves ordres, si val la pena passar uns dies de vida. / Qualsevol que sigui la decisió que consideri més fàcil o preferible, / Encara hauràs d’oferir el teu fi coll blanc a l’espasa. ”. http://www.poetryintranslation.com/PITBR/Latin/JuvenalSatires10.htm#_Toc284248936 (26/07/2020)

[3] Dóna un cop d’ull als rivals dels déus; escolta com Claudio / Quan la seva esposa, Messalina, va saber que estava adormit, / Ella aniria amb no més que una serventa d’escorta. / L’emperadriu es va atrevir, a la nit, a usar la caputxa d’una prostituta, / I ella preferia un matalasser al seu llit en el Palau Palatino. / Vestida d’aquesta manera, amb una perruca rossa ocultant el seu natural / Cabell, ella entraria en un bordell que empestava a vells llençols bruts, / I fes una habitació buida, el seu; després vendre’s / Els seus mugrons daurats, nus, prenent a Lloba com a nom, / Mostrant el ventre del qual vens, noble Britannicus, / Afalagaria als seus clients en entrar i prendria els seus diners. / Després fiqui’s al llit complaentment, delectant-se amb cada cop. / Més tard, quan el fanfarró va acomiadar a les seves noies, ella s’aniria / De mala gana, esperant deixar la seva habitació allí, fins a l’últim / Possible temps, el seu sexe tibant encara crema, inflamat de luxúria, / Després s’aniria, exhausta per l’home, però encara no sadollada, / Una criatura repugnant amb cara bruta, bruta pel llum / Black, portant la seva pudor de bordell al llit de l’Emperador.“. https://www.poetryintranslation.com/PITBR/Latin/JuvenalSatires6.php (26/07/2020)

[4] “ Messalina no sols exhibia el seu propi llibertinatge, sinó que també obligava les altres dones a mostrar-se igualment imprudents.  Va fer que moltes d’elles cometessin adulteri en el mateix palau mentre els seus esposos eren presents i observaven. “. http://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Cassius_Dio/home.html (26/07/2020)

[5] “ Després es va casar amb Valeria Messalina, filla de la seva cosina. Però quan es va assabentar que, a més d’altres fets vergonyosos i malvats, s’havia casat amb Cayo Silio, i que s’havia signat un contracte formal en presència de testimonis, el va matar i va declarar davant la guàrdia pretoriana reunida que, en la mesura en què ho van fer els seus matrimonis. “. SUETONIO, Vida de los doce Césares, Cátedra, Madrid, 1998, pp. 489.

[6] Adjunto, a tall d’exemple, dues edicions de dos dels seus relats més rellevants: Cornelio TÁCITO, Vida de Julio Agrícola. Germania. Diálogo de los oradores, Akal, Madrid, 1999.

[7] “ A hores d’ara, la facilitat de l’adulteri havia embafat a Messalina i ella es dirigia cap a llibertinatges inexperts, quan el propi Silio, encegat pel seu destí, o convençut tal vegada que l’antídot contra el perill imminent era el perill real, va començar a pressionar perquè la màscara fora va deixar caure: – “No es van reduir a esperar la vellesa de l’emperador: la deliberació era innòcua només per als innocents; la culpa detectada ha de manllevar l’ajuda de la duresa. Tenien associats amb els mateixos motius per a la por. Ell mateix era célibe, sense fills, preparat per al matrimoni i per a adoptar Britannicus. Mesalina conservaria el seu poder inalterat, amb l’addició d’una ment tranquil·la, si poguessin avançar-se a Claudio, qui, si era lent per a protegir-se de la traïció, aviat s’enutjava. Ella va prendre les seves frases amb una fredor deguda, no a cap tendresa. pel seu marit, sinó davant el recel que *Silio, sense altures que escalar, pogués menysprear al seu amant i arribar a apreciar en el seu just valor un crim sancionat en l’hora del perill. No obstant això, per aquesta infàmia transcendent que constitueix l’últim delit del llibertí, cobejava el nom d’esposa i, esperant només fins que Claudio partís cap a Òstia per a celebrar un sacrifici,  va celebrar les solemnitats plenes del matrimoni. “ Text trobat en la web https://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Tacitus/Annals/11B*.html (06/08/2020)

[8] Adjunto, a tall d’exemple, una edició de cada llibre citat: Sextus AURELIUS, Liber de Caesaribus; Praecedunt, Origo Gentis Romanae Et Liber de Viris Illustribus Urbis Romae, Subsequitur Epitome de Caesaribus, Stereotypa, Roma, 1966; i Sextus AURELIUS, Sextus Aurelius Victor de viris illustribus urbis Romae, Reial, Breslau, 1850.

[9] ” Però quan va ser arrossegat a la depravació a través de les temptacions de la seva esposa, Messalina, i al mateix temps dels seus lliberts, als qui s’havia subordinat, no sols es van cometre actes tirànics, sinó també qualsevol tipus de dona pitjor. i els esclaus són capaços de, si el seu espòs o amo és un ximple. Perquè la seva esposa en primer lloc va cometre adulteri indiscriminadament, com si fos el seu dret, i fins al punt que molts dels quals la van rebutjar, ja sigui pel seu caràcter o per por, van ser assassinats juntament amb les seves famílies quan ella, amb típics ardits femenins, va acusar als qui havia sol·licitat sol·licitar el seu. Excitada per això, havia obligat a unes certes dones de la noblesa, casades i solteres, a actuar com a prostitutes amb si mateixes, com a prostitutes comunes, i els homes van ser obligats a participar. Però si algú retrocedir de tals depravacions, ella fabricaria una càrrega i ho atacaria salvatgement a ell i a tota la seva família. “. Sextus AURELIUS, Book on the Emperors, Liverpool University Press, Liverpool, 1994, pp. 5.

Categories
Arrel de la llegenda Cleopatra Edat Antiga

ARREL DE LA LLEGENDA

La llegenda negra de Cleòpatra s’originà a partir de les afirmacions provinents dels poetes i historiadors a  les ordres de l’emperador Octavi August, formant una imatge negativa d’aquesta dona. Alguns poetes i polítics com Lucano  i Plutarc, entre d’altres, catalogaren a la faraona com una femella fatal,ressaltant, els seus defectes. Més concretament, la jutjaren per utilitzar els seus poders femenins per manipular a alts càrrecs i dirigents a favor seu i, tanmateix, de portar la República a la ruïna, en només preocupar-se de la seva vanitat. [1]

El poeta d’origen hispà, Marco Anneo Lucano, criticà a Cleòpatra en una de les seves obres. La mencionà en l’any 48 a. C. en el seu treball més elogiat, el poema èpic Farsalia. La composició consisteix en deu llibres que tracten sobre la guerra civil entre Juli Cèsar i l’exèrcit senatorial dirigit per Cneo Pompeyo Magno. Concretament és en el volum número 10 del poema on apareixen les mencions a Cleòpatra. En aquest relat, Cèsar arriba a Alexandria on Cleòpatra el sedueix i enganya. Específicament, l’autor la designà de ser la vergonya del seu llinatge, gràcies a la seva lascívia innata, que avergonyia a tothom amb qui estigué amb ella i afegeix que ella fou la desvergonyida reina que portaria a la ruïna a la República romana. [2]

Pintura de "El mito de Cleopatra".

“ Vergonya del Nil, la fatal Erinia del Laci, impúdica per a desgràcia de Roma, a més de posseir una funesta i lasciva bellesa. “

Marco A. LUCANO

[1]Imatge extreta del post https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:Cleopatra_and_Caesar_by_Jean-Leon-Gerome.jpg

Tanmateix, d’altres contemporanis de Cleòpatra escriviren sobre la seva forma d’actuar, referint-se a ella com una dement. L’anteriorment esmentat, ho va fer el reflexiu poeta Quinto Horacio, afamat per tractar en les seves conegudes odes els famosos tòpics literaris sobre l’elogi d’una vida retirada (Beatus ille) i la invitació de gaudir del moment (Carpe diem). En l’any 23 a. C., en una de les seves Odes on es tracten diversos temes, un d’ells alabança a Octavi August mnecionà ala egipcia. Sabent això, no és d’estranyar que en la seva Oda 17, concretament al principi d’aquesta, es parli negativament de Cleòpatra. En aquest fragment, la tractà d’impudent  i immadura, dominada per un èxit insolent. [3]  

Però, ni Lucano ni Horacio foren els únics poetes del seu temps que dedicaren els seus versos per jutjar la relació de Cleòpatra amb la política romana. També, el poeta romà Publio Ovidi, conegut per obres com l’Art d’amar o Les Cartes Heroidas [4],en l’any 8 d. C. , escriu sobre la reina. La mencionà en una de les seves grans obres: Les Metamorfosis. Aquest poema, escrit en vers, recull relats mitològics del món grec adaptats a la cultura romana de la seva època. Els escrits al·lusius a la ptolemaica els trobem en el llibre 15 de la composició. En els seus textos l’autor ens afirmà el fet que la reina egípcia serà la perdició de Roma. Segons ell, aquesta utilitzà i manipulà al Cèsar amb els seus poders de dona seductora. Tot això, per satisfer els seus propis interessos. Reafirmà que Cèsar, guiat per la seva enamorada posà la dinastia Ptolemaica per sobre de la República. [5]

Qui també s’afegí a la crítica Cleòpatra amb els alts comandaments romans fou Pompeyo Trogo qui reconstruí la història universal que s’estén des de el 600 abans de Crist fins l’època contemporània de l’autor. Concretament, fou en el segle I d. C. , en el llibre d’Històries Filípiques, quan mencionà a la dona. En aquesta obra explicà la història de Filip II de Macedònia i dedicà la major part de la seva obra als regnes hel·lenistes. Exactament cità a Cleòpatra en el pròleg d’aquest treball on es parla sobre Marc Antoni i Cleòpatra. L’historiador mostrà la percepció que tenia sobre la relació d’ambdós: l’exòtica reina encadenà a Marc Antoni manipulant-lo per als seus propis interessos. Però, malgrat els intents de l’egípcia de salvaguardar la seva civilització originaria, va ser derrotada en la guerra d’Accí. [6]

Qui tampoc dubtà en capficar-se en amistats i afers de Cleòpatra fou l’historiadori biògraf Plutarc de Queronea. Ell mencionà a la reina egípcia en l’any 73 d. C. en la seva obra per excel·lència: Vides paral·leles. El seu contingut es basava en biografies de cèlebres grecs i romans emparellats per algunes similituds en les seves vides. Concretament, la cità en el volum 3 de l’obra, en la biografia de Marc Antoni. En general, en la seva obra se la tractà més ben bé de prostituta que de noble. L’autor retratà la capacitat d’aquesta de seduir als homes. Descriví els seus poders de seducció, enredant amb paraules i atrapant amb la seva saviesa a tothom amb qui parlà.[7] Segons ell, no era la seva bellesa externa la que esclavitzà els homes, sinó la seva parla i loquacitat.[8]

Escultura del cap de Cleòpatra.

“ La seva bellesa no era tal que enlluernés o que deixés parats als quals la veien; però el seu tracte tenia un atractiu inevitable, i la seva figura, ajudada de la seva labia i d’una gràcia inherent a la seva conversa, semblava que deixava clavat un agulló en l’ànim. “. PLUTARC

[2]Imatge extreta de l’enciclopedia https://es.wikipedia.org/wiki/Cleopatra

En el mateix text, Plutarc no dubtà en qualificar a Cleòpatra de promíscua. L’esmentà com una dona sense pulcritud, en un acte de coqueteig amb un soldat utilitzant la seva parla propera.[9]

Altres autors com el polític, historiador i militar Dió Cassi, la criticaren després de la seva mort. Fou en segle III d. C., quan ell escriví la seva obra més cèlebre: El ocaso de una diosa, la història de Roma des dels orígens fins al seu temps. En aquesta obra, l’autor perpetuà la facilitat de la reina d’entabanar els homes.  Tanmateix, destacà els poders de dona que utilitzà per aconseguir arribar a tenir autoritat i la descriví amb una extraordinària bellesa, contradient a textos anteriors com els de Plutarc. L’escrit parla sobre la seva facilitat per guanyar-se la confiança dels homes que utilitzà per aprofitar-se de Marc Antoni. Tot això, per reclamar els seus drets en el tron egipte, anteriorment arravatats pel seu germà petit i els seus assessors, essent obligada a refugiar-se a Síria.[10]


[1] De fet, es feminitza també a Marc Antoni. Per posar-nos en context, l’època antiga romana els homes tenien, fins i tot, por de no ser considerats vertaders homes. Per aquest motiu, intentaren definir els rasgos que els identificaren com a masculins, creant així una diferencia entre la  personalitat d’un home i dona. Tot junt, fou un intent d’allunyar-se de la possibilitat de ser considerat un ésser tan repudiat com ho era la dona. LLavors, aprofitant aquesta creença els autors, sovint donaren una imatge de Marc Antoni, arrelada a un  caràcter dèbil  i pasional. Aquests dos rasgos, eren associats a la feminitat, comportant en que Antoni fos tractar com si fos menys home. Per saber-ne més llegir l’article de Paul VEYNE, “Familia y amor durante el alto Imperio Romano”, reunit i presentat per Arturo R. FIRPO, Amor. Familia. Sexualidad, Argot, Barcelona, 1984, pp. 15-57, especialment a pp. 28 – 43.

[2] “ Vergonya del Nil, la fatal Erinia del Laci, impúdica per a desgràcia de Roma, a més de posseir una funesta i lasciva bellesa. “.Marco A. LUCANO, Farsalia, Gredos, Barcelona, 1984,  vers  136.

[3] “ satisfeta d’una bogeria ambició i embriagada per un èxit insolent ”. El escrit adjunt el trobeu en el treball de Manuel, P VILLATORO trobat en el diari ABC,   https://www.abc.es/historia/abci-leyenda-negra-Cleòpatra-mala-borracha-odiaba-roma-201904080116_noticia.html, (10/04/2020) .

[4] Adjunto, a tall d’exemple, una edició de cada llibre citat: Publio OVIDIO, Heroidas: Cartas de Heroínas, Akal, Madrid, 2010; Arte de amar, Sanz y Razola, Barcelona, 1822.

[5] I la esposa egípcia d’un general romà caurà, confiada sense èxit en el seu matrimoni, i vanes hauran sigut les seves amenaces de que el nostre Caipotli hauria de ser esclau del seu Canopo. “. Passatge extret de l’obra de  Publio OVIDIO, Metamorfosis, Bruguera, Barcelona, 1981, versos 828-828.

[6] “ A la seva mort, li va succeir el seu fill, que entrant en guerra amb la seva germana Cleopatra, matà a Pompeu Magno i va fer la guerra amb Cessar en Alexandría. Com li va succedir en el seu regne la seva germana Cleopatra, qui, havent encadenat a Marc Antoni al seu amor, amb el final de la guerra de Accí acabà amb el regne dels Ptolomeus. “ Pompeyo TROGO, Epítome de las Historias filípicas de Pompeyo Trogo, Prólogos. Fragmentos, Gredos, Madrid, 2008, pp. 486.

[7] Això es el que Sòcrates anomenà “ pràctica del saber eròtic “. S’explica com l’atracció sexual cap a algú amb l’única motivació de la seva saviesa.  Sobre aquesta qüestió, seguiu, si us plau, el treball de Lucas SOARES, “La dimensión práctica del saber erótico de Sócrates”, Classica. Revista Brasileira de Estudos Clássicos, Vol 24, 2011, pp. 22 – 34.

[8] “ La seva bellesa no era tal que enlluernés o que deixés parats als quals la veien; però el seu tracte tenia un atractiu inevitable, i la seva figura, ajudada de la seva labia i d’una gràcia inherent a la seva conversa, semblava que deixava clavat un agulló en l’ànim. “. El text citat ho podeu trobar en el treball de PLUTARC, Vides paral·leles. Volumen 3, Gredos, Barcelona, 2009, pp. 127. 

[9] “ Cleòpatra, que en la mateixa befa que de si feia Antonio va tirar de veure que aquesta no tenia res de fina, i es ressentia del soldat, va usar també amb ell de bromes sense reserva i amb la major confiança. “. Ibidem, pp. 86.

[10]Dió Cassi, Messalina no sols exhibia el seu propi llibertinatge, sinó que també obligava les altres dones a mostrar-se igualment imprudents. Va fer que moltes d’elles cometessin adulteri en el mateix palau mentre els seus esposos eren presents i observaven. “.  diu: ” Perquè era una dona d’extraordinària bellesa i en la seva millor època era molt atractiva; posseïa una veu encantadora i tenia l’art de guanyar-se la simpatia de la gent. Sent agradable de veure i escoltar, amb capacitat per a seduir a tothom, fins i tot a un home sadollat d’amor que ja no estava en la flor de l’edat, va considerar convenient conèixer a César i va tirar mà de la seva bellesa per a reclamar els seus drets al tron.  “. Fragment extret del llibre deMargaret GEORGE, El ocaso de una diosa (Memorias de Cleòpatra 3), B DE BOOKS, Nova york, 2014, pp. 76.