Categories
Arrel de la llegenda Edat Mitjana Elionor

ARREL DE LA LLEGENDA

La llegenda negra de Elionor d’Aquitània va començar pels rumors d’una relació incestuosa entre ella i el seu oncle Raimundo d’Antioquia, formant així les afirmacions que li van forjar la fama de llibertina. El seu marit, Lluís VII, en assabentar-se d’aquest rumor viatjà a Antioquia per a recollir a la seva esposa, però ella ja no volia seguir les seves ordres i li demanà el divorci, la qual cosa, generà un odi profund en Lluís i, en general, en els francesos.[1] Tanmateix, en casar-se gaire bé immediatament de la separació, amb Enric II, provocà encara més odi envers la duquessa d’Aquitània.

Felip II de França va ser un dels que ajudà a promulgar la suposada maldat i el desvergonyiment de la dona. Durant el seu mandat, es van crear una bona quantitat de cròniques, escrites per Aubry des Trois Fontaines,  on es  retractà a Elionor com una senyora lasciva, que en comportar-se com una ramera, provocà una guerra entre Lluís i Enric. Finalment, defensà al seu pare, afirmant que realment va ser ell qui l’abandonà en comportar-se com una prostituta i no com una reina.[2]

Pintura medieval que il·lustra el divorci de Luis VII i Elionor d'Aquitania.

Va ser a causa de la seva  lascivia que Louis va abandonar a la seva esposa, que no es va comportar com una reina sinó més aviat com una puta . “

FELIP II

[1]Imatge extreta del post https://en.wikipedia.org/wiki/Eleanor_of_Aquitaine

Però no només s’originà la llegenda a través dels autors francesos, tanmateix el clergue i escriptor Gal·lès Giraldus Cambrensis, la mencionà. L’autor, escriví importants obres sobre Irlanda i Gal·les,[3] i anomenà a Elionor en la seva obra Retractationes,[4] concretament  en el capítol 6, on la jutjà per crear un pla per a casar-se amb Enric II d’Anglaterra.  Giraldus, explicà com la dona va idear una anul·lació injusta del seu matrimoni amb el patriarca francès. Tot això, per a casar-se immediatament amb Enric.[5] També, la insinuà com una ramera, exposant la idea de que, encara que ella tingués reputació d’haver estat amb més d’un home al llit, Enric la va acceptar com esposa.[6]

L’autor, tanmateix sepultà totes les desgràcies del regne anglès en els “pecats” luxuriosos de la reina i el rei Enric. Explicà com el rei va sepultar a la desgràcia de les seves possessions en atrevir-se a estar amb l’adulterada reina de França. A més, el jutjà per haver portat a la duquessa lluny del seu marit per a casar-se finalment amb ella. Es preguntà doncs, com podria sortir una raça afortunada de tal maldat? Sepultant, un cop més, a la reina com a perversa, assegurant que Déu no ajudaria a una família tan podrida com la seva.[7]

Finalment, explicà com una la infidelitat per part d’Enric separà al matrimoni, fent que Elionor enfrontés a els seus fills contra el seu pare. Tot això, fou jutjat pel mossèn, dient que una família tan esbrellada i dividida com la que tenien ambdós, i tenint en compte les seves corruptes arrels on tots havien vingut del diable,[8] era normal que tota la família estigués dirigida a l’infern, per culpa dels pecadors originals: la divorciada i llibertaria Elionor i Enric. 

I no només la jutjaren per les seves relacions com ho va fer el mossèn, també són diversos els rumors sobre la mort de Rosamond, amant d’Enric, a mans de Elionor. Molts autors de l’època l’acusen d’haver-la matat en un atac de gelosia. Qui, per exemple, la tractà d’assassina, fou el poeta, trobador i historiador Chrétien de Troyes. Ell, fou l’escriptor d’importants poemes i romanços per a la literatura francesos.[9] Però fou en la obra de Cróniques de Londres, publicada en el segle XIV, on mencionà a Elionor. En concret, fou en el volum 12, del llibre on la jutjà. L’autor, explicà que la mort de l’amant fou tremendament dolorosa per al rei Enric i, encara més, al assabentar-se de com s’acabà. Segons l’autor, la seva cruel dona, sense cap empatia per la jove, l’assassinà premeditadament amb verí, fent que el rei Enric no la parlés en molt de temps: no podia perdonar-li que hagués matat a la seva amant preferida.[10]

Il·lustració d'Elionor d'Aquitania.

En revelar tota la veritat, el rei Enric es va desmaiar pel dolor i va romandre en el sòl durant molt de temps en trànsit abans que algú pogués treure-li una paraula. “

Chrétien de TROYES

[2]Imatge extreta de l’article https://www.keralapool.com/photos/who-was-eleanor-of-aquitaine.html

Altrament, també els autors contemporanis a ella, mencionaren la participació de Leonor en el moviment de l’amor cortesà, participant com a jutge en els Tribunals de l’Amor. El primer registre que tenim d’aquest llegenda prové de l’autor francès Andreas Capellanus conegut per escriure els Tractat sobre l’amor.[11]En aquest últim,en concret en el tercer llibre, parlà sobre casos dels Tribunals de l’Amor suposadament reals, presidits per Elionor i les seves consorts. Segons l’autor, la duquessa seguia la tradició trobadoresca on ajuntava a joves per casar-los. Però, Capellanus resaltà com sovint cometia errors: il·lustrà el cas en que ajuntà a dos joves, que sense saber-ho, estaven relacionats en sang, mantenint una relació incestuosa. A més, un cop el jove s’assabentà intenta separar-se, però la dona no volia. Aquest últim fet va ser condemnat per Elionor, qui segons l’autor, va proclamar el fet de seguir amant al seu promès com un delicte immoral, mostrant un cop més la llegenda d’una dona insensible i cruel.[12]


[1] Lluís VII de França va estar casat i divorciat amb Elionor. Va ser el mateix  qui va acabar el seu matrimoni amb Elionor. La raó oficial del divorci va ser la consanguinitat: estaven connectats per sang en menys dels “set graus” permesos, estaven relacionats dins de quatre graus del seu costat i cinc d’ella. És a dir, podia comptar quatre generacions fins al seu ancestre comú, mentre que ella comptava cinc. No obstant això, la relació de sang entre ells era més una excusa per al divorci, ja que la relació havia estat ben coneguda durant anys i fins i tot havia estat excusada pel Papa. Si voleu saber més, consulteu el treball d’Elizabeth STRICKLAND, Lives of the Queens of England from the Norman Conquest, Cambridge University Press, Cambridge,  pp. 251. També, per obtenir més informació sobre això, podeu llegir el capítol 10 del llibre de John PARSONS , Eleanor of Aquitaine: Lord and Lady, palgrave, Nova York, 2003, pp. 225-23.

[2] “  L’esposa abandonada de Louis, rei dels francesos, va ser portada per Henry, comte d’Anjou i duc dels normands, a partir de llavors rei d’Anglaterra. Això va provocar una guerra entre ells. Va ser a causa de la seva  lascivia que Louis va abandonar a la seva esposa, que no es va comportar com una reina sinó més aviat com una puta . “.  Georges GDUBY, Dames du XII siècle, Paris, Gallimard, 1995, pp. 18.

[3] Adjunto, per a qui estigui interessat, dues edicions de dues obres de l’autor: Gal·les GIRALDUS, Giraldi Cambrensis Opera: Topographia hibernica, Banbury, Londres, 1867; i podeu llegir el llibre Itinerarium Cambriae en en seguent enllaç: ttps://www.vanhamel.nl/codecs/Itinerarium_Cambriae_(Gerald_of_Wales) (07/09/2020)

[4] Gal·les GIRALDUS, Retractationes, Chronicles, Londres, 1861.

[5] “ Enric II d’anglaterra es casà amb Elionor després que ella se separes de Lluís VII. El casament, uní així els seus dominis a França amb els quals ja posseïa l’hereu al tron anglès. D’aquesta manera, es va formar l’anomenat Imperi angeví, en el qual els reis d’Anglaterra, controlaven un territori vuit vegades superior al dominat per Lluís VII. “. Si us plau, podeu llegir per més informació llegiu el treball de Matthew LEWIS, Henry II and Eleanor of Aquitaine: Founding an Empire, Amberley Publishing,  Londres, 2020, pp. 68.

[6] “ Per a ell, Henry, fill de Matilda, va tenir èxit, i sobre ell Eleanor, reina dels francesos, va tirar una mirada imprudent, va idear una anul·lació injusta i es va casar amb ell, encara que tenia una reputació secreta d’haver compartit el sofà de Louis amb el seu pare. Geoffrey Per això, es presumeix, la seva descendència, contaminada en la font, va arribar a la seva fi. “.  Fiona WHELAN, The Making of Manners and Morals in Twelfth-Century England: The Book of the Civilised Man, Routledge, Nova York,  2017, pp. 195.

[7] “  Com per a coronar totes aquestes enormitats, que ja eren massa enormes, el rei Enric, com declarava un informe comú, es va atrevir amb una relació adúltera per a contaminar a l’anomenada reina de França, i així se la va portar lluny del seu propi marit, i va acabar en realitat es va casar amb ella. Com, llavors, pregunto, de tal unió podria néixer una raça afortunada? Passatge extret de Medieval Sourcebook Gerald of Wales: The Death of Henry II and Comment on the Angevin Family, from De Instructione Principis (On the Instruction of a Prince), http://web.csulb.edu/~ssayeghc/medieval/henryandangevins.htm (24/05/2020), Capítol XXVII.—DE L’ORIGEN DE REI HENRY AIXÍ COM DE REINA ELEANOR.

[8] “ L’existència d’una amant d’Enric II va provocar l’enfrontament entre Leonor i Enric. Això, comporta que  Leonor promogués la rebel·lió de tres fills del rei contra el seu pare. Després de reprimir la rebel·lió, el rei va empresonar a Leonor, primer en Chinon i després a Salisbury, on va romandre baix arrest fins a la mort del seu espòs. A més, el rei Ricard sovint estava acostumat a referir-se a aquest esdeveniment; dient que no era d’estranyar, si venint d’una raça així, els fills no haurien de deixar d’assetjar als seus pares i germans per a barallar entre ells; perquè sabia que tots havien vingut del diable, i al diable anirien. Quan, per tant, l’arrel era tan corrupta en tots els sentits, com era possible que les branques de tal població poguessin ser pròsperes o virtuoses? “ Per conèixer més informació, podeu llegir el llibre de  Michael Staunton, The Historians of Angevin England, Oxford University Press, Londres, 2017, pp. 227.

[9] Comparteixo, a tall d’exemple, dues edicions dels seus poèmes, Chrétien de TROYES, Lancelot, el Caballero de la carreta, THe University of Georgia Press, Georgia, 1990; Yvain, el Caballero del León, Yale University Press, Garamond, 1987 i el romanç de la Historia de perceval o el cuento del Grial, Oveja Negra, Madrid, 1983.

[10] “ L’ordre del rei va ser obeïda immediatament, i se li va mostrar el cadàver de Rosamond, que havia estat condemnadament assassinat. En revelar tota la veritat, el rei Enric es va desmaiar pel dolor i va romandre en el sòl durant molt de temps en trànsit abans que algú pogués treure-li una paraula. “. Fragment extret del treball de Chrétien de TROYES, Croniquts de London, Aung Ict, Londres, 1841, pp. 3-5.

[11] Adjunto, a tall d’exemple, l’edició del seu llibre més conegut: Andreas CAPELLANUS, On Love, ed. and trans. P. G. Walsh. London: Duckworth, 1982.

[12]  “ Aquesta altra història d’amor va ser sotmesa a la decisió de la mateixa reina. Un cert home que en la ignorància es va unir en l’amor amb una dona que estava relacionada amb ell, va intentar abandonar-la quan va descobrir la seva culpa. Però la dona va ser perseguida per la cadena de l’amor i va tractar de mantenir-lo en l’observança de l’amor, dient que el crim estava completament excusat pel fet que quan van començar a gaudir de l’amor, era sense pecat. En aquest assumpte, la Reina va respondre el següent: ‘Una dona que, sota l’excusa d’un error de qualsevol tipus, cerca preservar un amor incestuós, clarament va en contra del que és correcte i incorrecte. Sempre estem obligats a oposar-nos a qualsevol d’aquestes accions incestuoses i condemnables que sabem que fins i tot les lleis humanes castiguen amb penes molt fortes. “. Andreas CAPELLANUS, The Art of Courtly Love, Columbia University Press, Nova York, 1990, pp. 168.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *