Categories
Arrel de la llegenda Cleopatra Edat Antiga

ARREL DE LA LLEGENDA

La llegenda negra de Cleòpatra s’originà a partir de les afirmacions provinents dels poetes i historiadors a  les ordres de l’emperador Octavi August, formant una imatge negativa d’aquesta dona. Alguns poetes i polítics com Lucano  i Plutarc, entre d’altres, catalogaren a la faraona com una femella fatal,ressaltant, els seus defectes. Més concretament, la jutjaren per utilitzar els seus poders femenins per manipular a alts càrrecs i dirigents a favor seu i, tanmateix, de portar la República a la ruïna, en només preocupar-se de la seva vanitat. [1]

El poeta d’origen hispà, Marco Anneo Lucano, criticà a Cleòpatra en una de les seves obres. La mencionà en l’any 48 a. C. en el seu treball més elogiat, el poema èpic Farsalia. La composició consisteix en deu llibres que tracten sobre la guerra civil entre Juli Cèsar i l’exèrcit senatorial dirigit per Cneo Pompeyo Magno. Concretament és en el volum número 10 del poema on apareixen les mencions a Cleòpatra. En aquest relat, Cèsar arriba a Alexandria on Cleòpatra el sedueix i enganya. Específicament, l’autor la designà de ser la vergonya del seu llinatge, gràcies a la seva lascívia innata, que avergonyia a tothom amb qui estigué amb ella i afegeix que ella fou la desvergonyida reina que portaria a la ruïna a la República romana. [2]

Pintura de "El mito de Cleopatra".

“ Vergonya del Nil, la fatal Erinia del Laci, impúdica per a desgràcia de Roma, a més de posseir una funesta i lasciva bellesa. “

Marco A. LUCANO

[1]Imatge extreta del post https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:Cleopatra_and_Caesar_by_Jean-Leon-Gerome.jpg

Tanmateix, d’altres contemporanis de Cleòpatra escriviren sobre la seva forma d’actuar, referint-se a ella com una dement. L’anteriorment esmentat, ho va fer el reflexiu poeta Quinto Horacio, afamat per tractar en les seves conegudes odes els famosos tòpics literaris sobre l’elogi d’una vida retirada (Beatus ille) i la invitació de gaudir del moment (Carpe diem). En l’any 23 a. C., en una de les seves Odes on es tracten diversos temes, un d’ells alabança a Octavi August mnecionà ala egipcia. Sabent això, no és d’estranyar que en la seva Oda 17, concretament al principi d’aquesta, es parli negativament de Cleòpatra. En aquest fragment, la tractà d’impudent  i immadura, dominada per un èxit insolent. [3]  

Però, ni Lucano ni Horacio foren els únics poetes del seu temps que dedicaren els seus versos per jutjar la relació de Cleòpatra amb la política romana. També, el poeta romà Publio Ovidi, conegut per obres com l’Art d’amar o Les Cartes Heroidas [4],en l’any 8 d. C. , escriu sobre la reina. La mencionà en una de les seves grans obres: Les Metamorfosis. Aquest poema, escrit en vers, recull relats mitològics del món grec adaptats a la cultura romana de la seva època. Els escrits al·lusius a la ptolemaica els trobem en el llibre 15 de la composició. En els seus textos l’autor ens afirmà el fet que la reina egípcia serà la perdició de Roma. Segons ell, aquesta utilitzà i manipulà al Cèsar amb els seus poders de dona seductora. Tot això, per satisfer els seus propis interessos. Reafirmà que Cèsar, guiat per la seva enamorada posà la dinastia Ptolemaica per sobre de la República. [5]

Qui també s’afegí a la crítica Cleòpatra amb els alts comandaments romans fou Pompeyo Trogo qui reconstruí la història universal que s’estén des de el 600 abans de Crist fins l’època contemporània de l’autor. Concretament, fou en el segle I d. C. , en el llibre d’Històries Filípiques, quan mencionà a la dona. En aquesta obra explicà la història de Filip II de Macedònia i dedicà la major part de la seva obra als regnes hel·lenistes. Exactament cità a Cleòpatra en el pròleg d’aquest treball on es parla sobre Marc Antoni i Cleòpatra. L’historiador mostrà la percepció que tenia sobre la relació d’ambdós: l’exòtica reina encadenà a Marc Antoni manipulant-lo per als seus propis interessos. Però, malgrat els intents de l’egípcia de salvaguardar la seva civilització originaria, va ser derrotada en la guerra d’Accí. [6]

Qui tampoc dubtà en capficar-se en amistats i afers de Cleòpatra fou l’historiadori biògraf Plutarc de Queronea. Ell mencionà a la reina egípcia en l’any 73 d. C. en la seva obra per excel·lència: Vides paral·leles. El seu contingut es basava en biografies de cèlebres grecs i romans emparellats per algunes similituds en les seves vides. Concretament, la cità en el volum 3 de l’obra, en la biografia de Marc Antoni. En general, en la seva obra se la tractà més ben bé de prostituta que de noble. L’autor retratà la capacitat d’aquesta de seduir als homes. Descriví els seus poders de seducció, enredant amb paraules i atrapant amb la seva saviesa a tothom amb qui parlà.[7] Segons ell, no era la seva bellesa externa la que esclavitzà els homes, sinó la seva parla i loquacitat.[8]

Escultura del cap de Cleòpatra.

“ La seva bellesa no era tal que enlluernés o que deixés parats als quals la veien; però el seu tracte tenia un atractiu inevitable, i la seva figura, ajudada de la seva labia i d’una gràcia inherent a la seva conversa, semblava que deixava clavat un agulló en l’ànim. “. PLUTARC

[2]Imatge extreta de l’enciclopedia https://es.wikipedia.org/wiki/Cleopatra

En el mateix text, Plutarc no dubtà en qualificar a Cleòpatra de promíscua. L’esmentà com una dona sense pulcritud, en un acte de coqueteig amb un soldat utilitzant la seva parla propera.[9]

Altres autors com el polític, historiador i militar Dió Cassi, la criticaren després de la seva mort. Fou en segle III d. C., quan ell escriví la seva obra més cèlebre: El ocaso de una diosa, la història de Roma des dels orígens fins al seu temps. En aquesta obra, l’autor perpetuà la facilitat de la reina d’entabanar els homes.  Tanmateix, destacà els poders de dona que utilitzà per aconseguir arribar a tenir autoritat i la descriví amb una extraordinària bellesa, contradient a textos anteriors com els de Plutarc. L’escrit parla sobre la seva facilitat per guanyar-se la confiança dels homes que utilitzà per aprofitar-se de Marc Antoni. Tot això, per reclamar els seus drets en el tron egipte, anteriorment arravatats pel seu germà petit i els seus assessors, essent obligada a refugiar-se a Síria.[10]


[1] De fet, es feminitza també a Marc Antoni. Per posar-nos en context, l’època antiga romana els homes tenien, fins i tot, por de no ser considerats vertaders homes. Per aquest motiu, intentaren definir els rasgos que els identificaren com a masculins, creant així una diferencia entre la  personalitat d’un home i dona. Tot junt, fou un intent d’allunyar-se de la possibilitat de ser considerat un ésser tan repudiat com ho era la dona. LLavors, aprofitant aquesta creença els autors, sovint donaren una imatge de Marc Antoni, arrelada a un  caràcter dèbil  i pasional. Aquests dos rasgos, eren associats a la feminitat, comportant en que Antoni fos tractar com si fos menys home. Per saber-ne més llegir l’article de Paul VEYNE, “Familia y amor durante el alto Imperio Romano”, reunit i presentat per Arturo R. FIRPO, Amor. Familia. Sexualidad, Argot, Barcelona, 1984, pp. 15-57, especialment a pp. 28 – 43.

[2] “ Vergonya del Nil, la fatal Erinia del Laci, impúdica per a desgràcia de Roma, a més de posseir una funesta i lasciva bellesa. “.Marco A. LUCANO, Farsalia, Gredos, Barcelona, 1984,  vers  136.

[3] “ satisfeta d’una bogeria ambició i embriagada per un èxit insolent ”. El escrit adjunt el trobeu en el treball de Manuel, P VILLATORO trobat en el diari ABC,   https://www.abc.es/historia/abci-leyenda-negra-Cleòpatra-mala-borracha-odiaba-roma-201904080116_noticia.html, (10/04/2020) .

[4] Adjunto, a tall d’exemple, una edició de cada llibre citat: Publio OVIDIO, Heroidas: Cartas de Heroínas, Akal, Madrid, 2010; Arte de amar, Sanz y Razola, Barcelona, 1822.

[5] I la esposa egípcia d’un general romà caurà, confiada sense èxit en el seu matrimoni, i vanes hauran sigut les seves amenaces de que el nostre Caipotli hauria de ser esclau del seu Canopo. “. Passatge extret de l’obra de  Publio OVIDIO, Metamorfosis, Bruguera, Barcelona, 1981, versos 828-828.

[6] “ A la seva mort, li va succeir el seu fill, que entrant en guerra amb la seva germana Cleopatra, matà a Pompeu Magno i va fer la guerra amb Cessar en Alexandría. Com li va succedir en el seu regne la seva germana Cleopatra, qui, havent encadenat a Marc Antoni al seu amor, amb el final de la guerra de Accí acabà amb el regne dels Ptolomeus. “ Pompeyo TROGO, Epítome de las Historias filípicas de Pompeyo Trogo, Prólogos. Fragmentos, Gredos, Madrid, 2008, pp. 486.

[7] Això es el que Sòcrates anomenà “ pràctica del saber eròtic “. S’explica com l’atracció sexual cap a algú amb l’única motivació de la seva saviesa.  Sobre aquesta qüestió, seguiu, si us plau, el treball de Lucas SOARES, “La dimensión práctica del saber erótico de Sócrates”, Classica. Revista Brasileira de Estudos Clássicos, Vol 24, 2011, pp. 22 – 34.

[8] “ La seva bellesa no era tal que enlluernés o que deixés parats als quals la veien; però el seu tracte tenia un atractiu inevitable, i la seva figura, ajudada de la seva labia i d’una gràcia inherent a la seva conversa, semblava que deixava clavat un agulló en l’ànim. “. El text citat ho podeu trobar en el treball de PLUTARC, Vides paral·leles. Volumen 3, Gredos, Barcelona, 2009, pp. 127. 

[9] “ Cleòpatra, que en la mateixa befa que de si feia Antonio va tirar de veure que aquesta no tenia res de fina, i es ressentia del soldat, va usar també amb ell de bromes sense reserva i amb la major confiança. “. Ibidem, pp. 86.

[10]Dió Cassi, Messalina no sols exhibia el seu propi llibertinatge, sinó que també obligava les altres dones a mostrar-se igualment imprudents. Va fer que moltes d’elles cometessin adulteri en el mateix palau mentre els seus esposos eren presents i observaven. “.  diu: ” Perquè era una dona d’extraordinària bellesa i en la seva millor època era molt atractiva; posseïa una veu encantadora i tenia l’art de guanyar-se la simpatia de la gent. Sent agradable de veure i escoltar, amb capacitat per a seduir a tothom, fins i tot a un home sadollat d’amor que ja no estava en la flor de l’edat, va considerar convenient conèixer a César i va tirar mà de la seva bellesa per a reclamar els seus drets al tron.  “. Fragment extret del llibre deMargaret GEORGE, El ocaso de una diosa (Memorias de Cleòpatra 3), B DE BOOKS, Nova york, 2014, pp. 76.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *