Categories
Arrel de la llegenda Catalina Edat Moderna

ARREL DE LA LLEGENDA

L’origen dels textos pejoratius cap a aquesta dona neixen en les enraonies dels seus enemics. En aquest cas, foren Frederick el Gran i l’emperador Pablo I  els principals encarregats de crear una llegenda negra que categoritzà de nimfòmana, zoofílica, hipòcrita i  usurpadora a Catalina ll de Rússia.[1] Però, a més de polítics, la llegenda també fou difosa per poetes, dramaturgs e historiadors.

Les acusacions començaren oralment a mans del rei de Prússia Frederick, també conegut com Frederick el Gran. Ell, descriví un pensament similar a l’opinió popular de l’època sobre la capacitat del sexe femení envers la política, afirmà que les dones, com a femelles que són, en ser reines, no es guien per la raó i la política guiada, sinó pels plaers més instintius,[2] segons ell, es guiaven “pel cony”,[3] retratant així. a una reina que prioritzava el sexe davant el poder, els amants abans que el poble i els pensament luxuriosos davant la política ferma.

Pintura de Catalina la Gran.

“ Una dona sempre és una dona i, en el govern femení, el cony té més influència que una política ferma guiada per una raó lògica. “

Simon SEBAG

[1]Imatge extreta de la pàgina web … Continue reading

D’altra banda els intel·lectuals també la mencionaren. Un d’ells fou el poeta i novel·lista rus Alexander Pushkin, autor de coneguts poemes russos com Ruslan i Liudmila o La font de Bakhtxissarai.[4]Però fou en un dels seus poemes sense títol on mencionà a la Tsarina. En aquest, tractà a Catalina d’hipòcrita, criticant que es feia passar per una monarca il·luminada que realment, segons el dramaturg, en feia poc per a millorar el sofriment dels pobres, eludint que només es va centrar el seu regnat en millorar la vida de la classe alta, deixant enrere l’esperit il·lustrador pel qual suposadament es guiava.[5] 

En addició a l’anterior, el mateix home també criticà oralment el fet que la tradició dels russos de ser orgullosos i nobles mai va ser sufocada per la reina, creant així un esperit d’esclavitud entre les classes altes. Això, també provocà que estiguessin acostumats a emetre judicis i  fer-ne ús de l’abús de poder davant els més necessitats.[6]

Pintura de Catalina la Gran.

“ Amb això ens va deixar també l’esperit d’esclavitud, en qualsevol cas, entre les classes altes. Ens acostumem a emetre judicis. “.

Alexander PUSHKIN

[2]Imatge extreta de la pàgina Web https://simple.wikipedia.org/wiki/Catherine_II_of_Russia

Altres llegendes foren creades per un conflicte amb un dels seus amants. Es creà en la seva època un rumor que l’il·lustrava com una dona venjativa i gens compassiva, en maltractar indirectament a un dels seus amants per acostar-se amb una altra dona. [7]Qui recollí per primer cop l’anècdota fou el conseller d’estat germànic-rus i erudit en el servei rus Jacob von Staehlin. Aquest, escriví el llibre Leyendas curiosas y memorables sobre el emperador Pedro el Grande, que describen la verdadera calidad de este sabio emperador y padre de la patria, on mencionà a la reina. Aquest llibre doncs, tractà sobre la vida de l’espòs de Catalina, per això no és d’estranyar que la mencioni amb característiques negatives. L’autor explicà el mite que suggeria que l’emperadriu va enviar policies secrets disfressats de dona per assotar el seu amant. Aquesta creença crea una imatge de dona maligna refugiant-se en la necessitat de que si algú li creava problemes ella els castigava fortament.[8]

Però no només els seus enemics com Pushkin o Staehlin la mencionaren, tanmateix els seus aliats i amants la criticaren, com fou el cas del poeta anglès Lord Byron. Ell escriví sonats poemes com des de El paraíso perdido de John Milton  o Las peregrinaciones de Childe Harold  i fou en la seva obra més important,[9] Don Juan, publicada en l’any 1822, on mencionà a l’emperadriu. Aquesta obra tractà de la història de Don Juan, un home faldiller. Fou en el cant número 9 on retractà a Catalina com una dona que s’apassiona per tot menys pel seu marit.[10]

            Altrament, els historiadors escriviren sobre diverses afirmacions amb relació amb la dona, com es el cas del escriptor francès Charles François. En la seva obra més important que fou Secret Memoirs of the Court of St Petersburg, publicada en l’any 1800, tractà a Catalina com una dona amb dos passions, la del plaer desmesurat i degenerat amb el sexe i, la necessitat de ser gloriosa, en el sentit de buscar la màxima prosperitat del seu regne amb l’únic objectiu d’engolir la seva vanitat. L’autor, continua afirmant que el primer plaer va acabar per enderrocar l’altre. Segons ell, el desig que la feia desnuar-se i  seva recerca de  glories fou arrossegada a participar en guerres injustes, prometent projectes honorables mai complerts.[11]

Pintura de Catalina la Gran.

“ dues passions, que mai la van deixar sinó amb el seu últim alè: l’amor a l’home, que va degenerar en llibertinatge, i l’amor a la glòria, que es va enfonsar en la vanitat “.

Charles FRANÇOIS

[3]Imatge extreta del post https://historipediaofficial.wikia.org/wiki/Catherine_II_of_Russia

Finalment, la dona fou sexualitzada i humiliada, fins i tot, després de la seva mort, creant un rumor sobre que la seva defunció fou provocada per la seva insaciable cerca de sexe, en mantenir relacions sexuals amb un cavall. Suposadament, a l’animal, se li trencà l’arnés aixafant així a Catalina.[12] Pel moment, ningú sap qui va inventar la burlesca història, el més probable és que es passés de boca en boca abans de ser escrita, però hi havien certs rumors i suposicions que la van alimentar. Fins i tot abans de la seva mort, havien aparegut imatges lascives de Catalina en gravats satírics a Gran Bretanya i França, això degut a que la grandària i la influència del seu Imperi, la van convertir en un objectiu per a denigrar els seus assoliments.

Però el primer fragment escrit que ens parla del mite anteriorment esmentat, el trobem en una entrada del diari del sociòleg i botànic John Parkinson, autor de diversos estudis sobre biologia.[13] En l’escrit, que data del 1792, s’intueix clarament que la vida sexual de Catalina era un tema comú de les burles en la societat de Petersburg, fent constants al·lusions a les seves grans festes i les despeses pel seu “canal”, referint-se als diners que gastava en sexe.[14]


[1] Fill de Catalina. La seva mare havia tractat d’evitar que heretés la corona. En conseqüència, Pablo va aprovar un decret que prohibia a qualsevol dona ascendir al tron rus en el futur. Per saber-ne més llegir Jean. M. CHOPIN, Historia de la Rusia, Guardia nacional, Barcelona, 2014, pp. 220.

[2] Governant de Prússia, aliat de Rússia. La idea de que una dona tingui una tan gran responsabilitat política no li semblava coherent, era aquesta, una creença general de l’època. Una informació més detallada, a la sempre estimulant obra de Bonnie ANDERSON i Judith ZINSSER, Historia de las mujeres. Una historia propia, Crítica, Barcelona, 2009, pp. 564 – 572.

[3] “ Una dona sempre és una dona i, en el govern femení, el cony té més influència que una política ferma guiada per una raó lògica. “.  Podeu seguir el text a de Simon SEBAG, Catherine the Great and Potemkin: The Imperial Love Affair, 2010, pp. 122.

[4] Cito, només a tall d’exemple, dues edicions recents d’aquestes obres: Ruslan i Liudmil, Delphi Classics, Hastings, 2016; també La font de Bakhtxisarai, Delphi Classics, Hastings, 2017.

[5] “ Una “tartuffe” (hipócrita , dita de l’època que prové del nom del caràcter principal (un religiós hypocrite) dins Molièreha Tartuffe amb faldilles i corona. “.  Informació extreta del llibre de J. Douglas CLAYTON,  Dimitry’s Shade: A Reading of Alexander Pushkin’s, evanston, Londres, 2004,  pp. 184.

[6] “ No s’exigeix als russos gens contrari a la seva consciència o tradició civil… La seva ànima orgullosa i noble es va negar a ser degradada per tímida sospita, i així va desaparèixer el temor de la Cancelleria Secreta. Amb això ens va deixar també l’esperit d’esclavitud, en qualsevol cas, entre les classes altes. Ens acostumem a emetre judicis. “. Podeu llegir aquest text a  Marc RAEFF, Catherine the Great: A Profile, Marc Millan, Nova York, 1972, pp. 156.

[7] Els amants preferits de Catalina eren tractats per ella amb característiques pròpies de l’amor, posant-se gelosa, cuidant-los…. Ella creava vincles monògams amb aquests. Més que tenir molts amants a l’hora, va ser enamoradissa durant molt temps i amb bastants homes. Informació contrastada en el següent article de Shilpa GANATRA, Helen Mirren: ‘Catherine the Great was a serial monogamist’, The Irish Time (online), consultat el 6 de maig del 2020, URL: https://www.irishtimes.com/culture/tv-radio-web/helen-mirren-catherine-the-great-was-a-serial-monogamist-1.4037796

[8] “ envià policies disfressats de dona a Manarov  per a que l’assotessin davant la seva dona. “. John ALEXANDER, Catherine The great myth and legend, Oxford, Londres, 1896, pp. 222.

[9] Adjunto dues  edicions de les obres de l’autor esmentat, només a tall d’exemple: Lord BYRON, El paraíso perdido de John Milton, Madrid, Alba, 1999; tanmateix Las peregrinaciones de Childe Harold, Universidad Complutense, Madrid, 1864.

[10] “ I Catalina, qui amà totes les coses (menys el seu marit, qui ja havia abandonat el terreny) i passà per molt. “. Lord BYRON, Don Juan Canto IX, Ben Bow, Londres, 1822, vers 425.

[11] “ dues passions, que mai la van deixar sinó amb el seu últim alè: l’amor a l’home, que va degenerar en llibertinatge, i l’amor a la glòria, que es va enfonsar en la vanitat Per la primera d’aquestes passions, mai va estar tan governada com per a convertir-se en una Mesalina , però sovint va deshonrar tant el seu rang com el seu sexe: en el segon, va ser portada a emprendre molts projectes lloables, que rares vegades es van completar, i a participar en guerres injustes, de les quals ella va obtenir almenys aquest tipus de fama que mai deixa d’acompanyar l’èxit. “. Frase citada del llibre de Charles FRANÇOIS, Secret memoirs of the court of Petersburg, Withinguam, 1801, pp. 61.

[12] Encara que no es coneix qui va ser el primer en inicar el rumor, és retracta aquesta llegenda  per primer cop pel voltant del 1791, com podem saber pel següent llibre de Virginia ROUNDING, Catherine the Great: Love, Sex, and Power, St. Martin’s Publishing Group, 2007, pp. 95

[13] John PARKINSON, Essay on the Shaking Palsy, Superwood, Londres, 1817. John PARKINSON, Case of diseased appendix vermiformis, Royal Society of Medicine, Londres, 1812.

[14] “ Una festa estava considerant quin dels canals havia costat més diners; quan un d’ells va observar amb malícia, no va haver-hi dubte sobre l’assumpte; El canal de Catalin “ .  Ibidem, pp. 96

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *